Avui comencem una nova sèrie en la que explicarem com
funcionen diversos electrodomèstics. Avui parlarem de l’estufa elèctrica.
Bàsicament hi ha dos tipus d’estufes: Les de placa i les d’infrarojos.
Totes dues es basen en un fil metàl·lic (anomenat resistència) que s’escalfa perquè hi passa un
corrent elèctric però hi ha diferències importants entre elles.
En les d’infrarojos aquest fil sol estar formant un espiral.
A les estufes antigues solia enrotllar-se al voltant d’un cilindre ceràmic però
tenien el risc de que el fil era accessible i, per tant, ens podíem enrampar (a
part de cremar-nos) si el tocàvem. En les estufes modernes, el fil espiral sol
estar dins un tub de quars que evita que el puguem tocar. Atès que el tub de
quars és fràgil, una de les avaries més freqüents és que amb un cop es trenqui
el tub.
En les estufes d’infrarojos el fil s’escalfa a una
temperatura al voltant de 800 ºC i es posa a un color “vermell cirera”. Aquest
filament calent escalfa l’aire però també emet una gran quantitat de radiació
infraroja i, per tant, escalfa els objectes que hi posem davant. Va bé per
tenir ràpidament una sensació d’escalfor similar a la que tenim en posar-nos
davant la llar de foc ja que, si estem davant, ens escalfa encara que l’aire no
s’hagi escalfat gaire.
A les estufes de placa el que s’escalfa és una làmina
metàl·lica que està adherida a la placa per la part del darrere. Treballa a
temperatures molt més baixes i, per tant, ens podem cremar si la toquem però
les cremades seran molt més lleus. Com treballa a baixa temperatura, emet molt
poca radiació infraroja i, per tant, bàsicament escalfa l’aire.
A les estufes de placa és habitual que hi hagi un termòstat;
és a dir un element que compara la temperatura ambient amb el valor triat i
connecta l’estufa quan la temperatura ambient és inferior a l’establerta.
Dels calefactors en parlarem un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari