Mochi Robot és un robot de la família de la placa MochiCard que disposa de molts elements i funcionalitats. Incorpora matrius de LED per mostrar textos personalitzats o imatges, quatre LED RGB, quatre botons polsadors, un sensor de distància, sensors per seguir línies i detector de bandes magnètiques; a més, té la capacitat d’emetre sons.
Es programa amb un llenguatge de blocs, similar a Scratch.
Podeu trobar més informació al web de Mochi Robot.
Les tires de LED nOOds són conjunts de LED disposats al llarg d'una funda. Estan tots connectats en paral·lel i tots tenen el mateix color. Són molt flexibles i fan una llum molt difusa, ideal per imitar els antics rètols de neó.
En podem trobar de 300 mm de llarg en colors vermell, verd, blau, groc, rosa i blanc. Per alimentar les tires de 300 mm cal posar una resistència en sèrie; de 50 Ω si treballem a 3 V i de 220 Ω si ho fem a 5 V. En cas d'alimentar, sense microcontrolador, amb una pila de botó de 3 V no caldrà posar cap resistència.
També en podem trobar de blancs de 130 mm, 600 mm i 1200 mm de llarg; però en aquests casos cal consultar quines són les tensions i resistències que cal fer servir.
Podeu consultar-ne la guia d'ús.
La MochiCard és una placa d’aprenentatge de programació i microcontroladors molt versàtil i amb forma de cara de gat. La versió 1 incorpora una matriu de 5 x 8 LED, un sensor de llum, un sensor de temperatura, un LED RGB i tres polsadors. Hi ha una versió 2 que incorpora, a més dels esmentats, un sensor d’humitat, un segon LED RGB i tres polsadors més.
Es programa amb un llenguatge de blocs, similar a Scratch.
Podeu trobar més informació al web de MochiCard.
La nostra societat depèn, cada cop més, dels avenços en ciència i tecnologia. Hi ha malalties que havien causat una elevada mortaldat que ara estan quasi eradicades, afeccions intractables fa pocs anys que ara tenen cura, solucions tecnològiques que ens fan la vida més fàcil, etc.
Però, d’altra banda, fa anys que es parla de la manca de vocacions científiques i tecnològiques. A la major part del món falten metges, enginyeres i tantes altres professions que requereixen uns quants anys d’estudi. La major part dels nostres infants i joves volen guanyar-se la vida fent de futbolistes, influenciadors, etc.; sense tenir en compte que d’aquestes “professions”, que no requereixen anys d’estudi, només en pot viure un percentatge molt petit de la població i en molts casos només durant uns anys. Tots ells, això sí, s’aprofiten cada dia dels avenços científics i tècnics dels darrers anys.
Escric això després de llegir un article de la revista Mètode en el qual la Laia Torres es lamenta de la recent desaparició de les revistes Investigación y Ciencia (amb quasi mig segle d’història) i Mente y Cerebro (que tenia més de vint anys d’existència) i comenta algunes de les possibles causes que hi han portat.
Mentrestant, celebrem que existeixi la revista Mètode, referent de la divulgació científica en català, i esperem que segueixi existint durant molts anys.
El passat mes de juliol es va defensar el treball de final de la Julia. El seu projecte, The Urban Mobility Board Game, ha consistit en la creació d’un joc de taula que fa èmfasi en la planificació d’infraestructures per a la mobilitat urbana.
En el taulell de joc podem trobar diferents punts importants de la ciutat (París, en el cas del joc presentat) units per carrils bici i línies de metro i autobús. Hi ha uns passatgers, alguns amb necessitats especials, que s’han de moure d’un lloc a un altre.
Els jugadors, que actuen com a agents en la planificació de la mobilitat, han d’anar decidint en què és millor invertir (carrils bici, metro o bus); però han de tenir en compte els diners disponibles i les emissions de CO2.
És un joc col·laboratiu, no competitiu, i, per tant, l’objectiu és maximitzar el benefici conjunt; és tenen en compte les infraestructures construïdes, el temps trigat pels passatgers, les emissions de CO2 i la despesa.
