La primera màquina de jugar a escacs

La primera màquina de jugar a escacs era un giny electromecànic dissenyat pel càntabre Leonardo Torres Quevedo; nom que, si no us sona, us hauria de sonar. A part de les seves destacades contribucions com a enginyer, Torres Quevedo va donar un important impuls a una informàtica primerenca amb la seva màquina “el ajedrecista”.

Charles Babbage fou el pioner de la computació mecànica, amb la fonamental col·laboració d’Ada Byron, comtessa de Lovelace. En aquest cas, ell va aprofundir en el disseny de la màquina (maquinari) i ella en el dels programes (programari). En el cas de Torres Quevedo, la màquina era electromecànica i tenia un únic programa codificat en el seu esquema de relés i, per tant, no estava previst que en pogués executar cap altre.

Torres Quevedo va construir dues versions de la màquina de jugar a escacs que es poden veure al Museo Torres Quevedo de la Universidad Politécnica de Madrid.

La casa del tro

El títol d’aquesta entrada correspon al nom d’un dispositiu de la segona meitat del segle XVIII. Està clar que el nom crida l’atenció; però, què era?

Pels volts de 1750, Benjamin Franklin havia suggerit que el llamp era un fenomen elèctric (no màgic o diví, com es pensava a l’època) i va suggerir algun experiment per demostrar-ho. També va proposar com havia de ser un parallamps, que protegís els bens contra els efectes de les descàrregues atmosfèriques. Però, com sovint passa, l’adopció del parallamps no va ser ràpida. La casa del tro era un experiment de laboratori que permetia demostrar la protecció proporcionada pel parallamps.

En el vídeo podeu veure una reproducció més moderna de l’experiment. La casa de fusta té un petard a l’interior i un parallamps. En el primer experiment el parallamps està connectat a terra i protegeix la casa. En la segona demostració el parallamps queda desconnectat de terra i el petard esclata, destruint la casa.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

I si disposessis d’un tercer braç?

Abans de res, deixem clar que no anem a fer propaganda de cap electrodomèstic. Actualment ja hi ha exemples de braços robòtics que es poden controlar directament des del cervell però s’han pensat per substituir un braç absent o amputat amb aproximadament els mateixos senyals que haurien controlat el braç propi.

No obstant, equips de l'Imperial College de Londres i la Universitat de Friburg han pensat que el mateix concepte es podria aplicar a un braç addicional. El control del dispositiu, però, no podria fer-se de la mateixa manera que a les persones a les persones que els en manca un; caldrien senyals nerviosos independents dels que es fan servir per controlar els braços reals.

Analitzant els senyals neuronals han descobert que hi ha un rang que no es fa servir per al control muscular. Uns primers experiments han permès, en poc temps, que uns voluntaris puguin controlar rudimentàriament un cursor en una pantalla i, per tant, s’especula que amb una recerca més exhaustiva hauria de ser possible controlar el braç robòtic.

La idea encara està en fase embrionària però potser d’aquí uns anys ja comencem a veure’n prototipus. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Permetem el mòbil a l’aula?

Fa dies que trobem a tots els mitjans debats sobre si s’ha de permetre el telèfon mòbil als centres docents. No soc professor de secundària i no entraré en la discussió general, només incidiré en un petit apartat que a mi, per la meva experiència, em sembla fonamental.

S’ha parlat de la possibilitat de permetre només el mòbil a l’aula només en aquelles activitats educatives en les quals, a criteri del professorat, el mòbil sigui necessari i no es pugui substituir per un ordinador.

Se m’acuden algunes coses que es poden fer amb el mòbil i no és possible (o és complicat) fer amb un ordinador, però incidiré en dues.

La primera, la més important, és desenvolupar aplicacions mòbils. Cal que el nostre jovent tingui unes nocions pràctiques de com és una aplicació mòbil i com es crea i l’única manera d’adquirir-les és fer-ne alguna. App Inventor és un entorn molt adequat per a aquest tema i que ja es fa servir a les aules. No ho tirem enrere. No cal que tota la classe tingui mòbil; es pot treballar en grups de dos o tres amb un únic telèfon Android, que no cal que tingui línia ni que sigui d'última generació.

La segona, que sí seria possible amb un ordinador portàtil però menys pràctic, és el control remot (mitjançant Bluetooth o Wi-Fi) de sistemes basats en un microcontrolador.

En aquest moment a tota Europa manquen enginyers i enginyeres i es nota una manca de vocacions tecnològiques. És primordial incentivar el contacte del jovent amb la tecnologia i que s’acostumin a tocar-la no només com a usuaris sinó també com a creadors; només així aconseguirem mantenir les vocacions en aquest àmbit. I, mentrestant, hem de seguir treballant en com augmentar-les.