Circuit imprès sobre la pell

Cada cop hi ha més dispositius que mesuren paràmetres del cos humà. En alguns casos seria molt útil poder posar els dispositius directament sobre la pell per fer un circuit imprès; però, fins ara, això era impossible. Si bé sobre altres suports es pot fer un circuit imprès per sinteritzat, en el cas de la pell humana la cosa era impossible perquè les condicions que implicava la sinterització no eren compatibles amb la pell humana.

Recentment, un grup de recerca de la Universitat Estatal de Pennsilvània ha trobat una forma alternativa per aconseguir fer aquest tipus de circuits. Per tant, no serà estrany en un futur proper veure recerques en el camp dels sensors aplicats directament en aquest tipus de circuits.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Piles de combustible basades en espinacs

Un grup de recerca de l’American University ha descobert que els espinacs poden actuar com a catalitzador per millorar el rendiment de les piles de combustible. EL descobriment, que encara està en una fase molt inicial, també podria servir per millorar les bateries de metall-aire.

La preparació dels espinacs que utilitzen recorda una recepta de cuina per preparar un batut.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Microxarxa vestible

La generació d’electricitat a partir del moviment o el fregament (triboelectricitat) ja és possible i permet alimentar petits consums. També hi ha investigadors que estan treballant en piles de combustible basades en la suor. Però aquests dos mètodes tenen un inconvenient, no donen energia de manera continuada; per això cal algun sistema d’emmagatzematge.

A partir d’aquesta idea, un equip de la Universitat de Califòrnia, San Diego, va tenir la idea de crear una microxarxa que incorpori aquests dos mètodes de generació i supercondensadors, la primera microxarxa vestible.

Podeu trobar més informació al web de Tech Xplore.

Els raigs X a la sabateria

Actualment la realització de radiografies està molt limitada, amb temps d’exposició molt curts i moltes precaucions però al segle passat, durant algunes dècades, els raigs X es van fer servir àmpliament i amb ben poques precaucions.

No era estrany que en una revisió mèdica rutinària el metge mirés al pacient per la pantalla. No era una fotografia amb una exposició pràcticament instantània sinó una exposició que podia durar alguns minuts, amb el pacient entre la font de raigs X i la pantalla i el metge darrere la pantalla. En pediatria era normal que els pares es situessin al costat del metge i, per tant, estiguessin exposats a la radiació.

Els raigs X també es feien servir per a altres aplicacions més prescindibles. No era estrany trobar aquests aparells en sabateries, on es feien servir per veure si el número de sabata escollit era l’adequat. En aquest cas, l’exposició durava tant com fos necessari per fer la comprovació.

Poc a poc van anant quedar clars els riscos de la radiació i es van anar establint límits, deixant com a relíquies històriques tots els dispositius d’exposició indeterminada. Podeu llegir una explicació més detallada a la revista IEEESpectrum.

Dia de la inventora

El 9 de novembre es celebra el dia de l’inventor però, curiosament, se celebra en aquesta data en honor al naixement de Hedwig Eva Maria Kiesler, més coneguda com Hedy Lamarr, que fou la inventora del sistema de codificació de transmissions per espectre eixamplat que, entre altres, es fa servir al GPS i al Wi-Fi.

Per reivindicar que també es pot inventar sent dona, com la pròpia Hedy, s’han creat els premis del Dia de la inventora, de la mà d’ENGINY-era i CASIO, sota el lema "Mi inventora preferida". Es poden presentar treballs fins a l’11 de febrer, dia internacional de la dona i la nena en la ciència. Animeu-vos a participar!

No oblideu que al web Dones destacades en ciència i tecnologia teniu les dades de més de 1200 inventores i científiques. Si poseu “invent” al cercador obtindreu els noms de vora 150 dones inventores perquè pugueu triar la que més s’adapti als vostres interessos.

Si deixem de canviar l’hora, quin horari mantenim?

Com cada any per aquestes dates, s’ha obert el debat sobre si cal canviar l’hora o no i, en cas que no es canviï, quin horari deixem.

Astronòmicament, el raonable seria fer servir l’horari solar, de manera que al migdia el Sol estigui al zenit i, en tot cas, adaptar els horaris de les nostres activitats a la llum solar. Aquest és l’horari que es va fer servir durant segles i era l’activitat de les persones la que s’adaptava a l’horari. Després es va optar per sumar una hora (el que ara anomenem horari d’hivern) i la motivació va ser política, era l’horari del centre d’Europa (Alemanya, per ser més exactes). Finalment, vam establir el canvi d’horari als anys 1970 per intentar estalviar energia.

Les bombetes i fluorescents que hi havia als anys 1970 eren molt ineficients i consumien molta energia, de manera que l’enllumenat (domèstic, públic, laboral, etc.) era un percentatge significatiu del consum energètic. Amb el canvi horari també es desplaçava d’hora l’ús d’alguns aparells elèctrics. Actualment, però, els canvis en els sistemes d’enllumenat i en els usos de l’electricitat fan que aquest canvi no tingui justificació. Fa anys que es parla de mantenir el mateix horari tot l’any però, de moment, no s’ha fet.

Aquest debat va acompanyat d’un altre, molt més significatiu. Si fixem l’horari, en quina de les opcions?

La taula següent té les hores de sortida i posta de sol a Barcelona per a quatre dates del calendari, que aproximadament coincideixen amb els canvis d’estació. En cada cas, s’indica l’hora segons si es fa servir l’horari d’estiu, el d’hivern o el solar. Les caselles marcades en color són les corresponents a l’horari actual.

D’entrada, sembla que si féssim una votació l’horari solar tindria pocs adeptes ja que s’adaptaria molt poc amb els nostres costums laborals i d’oci. Amb l’horari d’hivern resultaria que es faria fosc poc després que els infants sortissin d’escola i quan les persones que treballen fins a mitja tarda surten. Amb l’horari d’estiu ens trobaríem que al desembre el sol sortiria quan la major part de les persones ja estarien treballant o a classe, un horari poc adequat per a les feines a l’aire lliure.

L’horari perfecte no existeix i, triem el que triem, sempre hi ha inconvenients a l’hivern, quan el dia és més curt. Cadascú, en funció de les seves activitats i el seu organisme, pot pensar quin dels dos creu que és el millor. L’important, però és que deixin de canviar-lo dos cops l’any.

Pantalles planes i pantalles toves

Des de fa pocs anys existeixen les pantalles plegables que, poc a poc, s’aniran incorporant als nous telèfons que sortiran al mercat.

El més fàcil és plegar el telèfon amb la pantalla a la part exterior perquè així el radi de curvatura de la pantalla és més gran; però ja hi ha demostracions pràctiques amb la pantalla plegada cap a l’interior i, per tant, amb un radi de curvatura petit.

Actualment els experts estan treballant en pantalles toves (com els rellotges de Salvador Dalí) que s’adaptin al suport on es posen; pensant en la possibilitat, per exemple, d’enganxar la pantalla sobre la pell del braç.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Roberta Williams, la mare dels videojocs

No és fàcil dir quin va ser el primer videojoc de la història, tot depèn de com definim el mot videojoc. Però en el món dels jocs basats en gràfics (anteriorment n’hi havia hagut que es basaven en text) per a ordinadors personals destaca el nom de Roberta Williams.

El seu nom de naixement és Roberta Heuer i al final de la dècada de 1970 era una mestressa de casa, casada amb l’informàtic Ken Williams. Quan a casa seva van tenir el primer ordinador, un Apple II, va començar a jugar a jocs i aviat la seva imaginació la va portar a crear el videojoc Mystery House, que va tenir força èxit.

El matrimoni va crear l’empresa Sierra On-Line que va ser una de les principals creadores de videojocs de les dècades de 1980 i 1990 amb èxits com King's Quest, dissenyat per Roberta.

Aplicació per ajudar a diagnosticar l’autisme

Molts casos de trastorn de l'espectre autista es diagnostiquen tard perquè es triga un temps a portar l’infant a un especialista. L’empresa Cognoa ha creat una aplicació, basada en intel·ligència artificial, per ajudar als metges no especialistes a detectar els trastorns i poder derivar l’infant a un especialista quan tot just es comencen a detectar els símptomes. L’aplicació es basa en una enquesta als pares, vídeos casolans i un qüestionari mèdic.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Stretch, un robot assistent lleuger i econòmic

Ja fa uns anys que hi ha robots assistents disponibles. La seva finalitat és fer la vida més fàcil a les persones que tenen algun tipus de dificultat motora. Però els models existents són grossos, pesants i cars.

L’empresa Hello Robot ha creat Stretch, un nou robot més esvelt i lleuger i que surt a un preu molt més econòmic. De moment, encara està en fase de recerca però confien poder-lo posar properament a disposició del públic.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

App Inventor ja es pot fer servir en els dispositius iOS

Després d’alguns anys treballant-hi, ja es pot fer servir App Inventor en dispositius iOS. App Inventor és un entorn que permet desenvolupar aplicacions mòbils de manera senzilla i amb programació gràfica. Encara que a primer cop d’ull sembli molt bàsic, és força potent i té capacitat per gestionar la major part dels elements del telèfon.

En el cas d’iOS, les aplicacions encara no es poden distribuir i instal·lar (com sí es fa a Android) però sí es poden provar en mode desenvolupament. S’està treballant per poder-les instal·lar properament.

Alguns dels robots que han ajudat a lluitar contra la COVID-19

Durant els pics d’hospitalització de la pandèmia hi ha hagut una elevada ocupació dels hospitals i les disponibilitats de personal no sempre permetien arribar a tot arreu. Aquesta situació ha permès, en alguns hospitals, la incorporació de robots per fer tota mena de tasques.

Algunes de les tasques que han portat a terme són:

• Recepció de persones, control de temperatura, triatge i recordatori de normes bàsiques
• Recollida de mostres per a proves PCR i similars
• Desinfecció de sales
• Repartiment de material
• Telepresència, permetent que el metge supervisi a distància els pacients ja que és el robot el que va entrant a les habitacions
• Transport de subministraments
• Gestionar sistemes de comunicació amb els familiars dels pacients

En aquest article de la revista IEEE Spectrum es comenten diferents tipus de robots que han fet tasques d’aquestes arreu del món.

Yayagram, un mètode alternatiu de comunicació

Fa mesos vaig descobrir Yayagram a les xarxes socials i tenia ganes de parlar-ne al bloc, però vaig veure que el seu creador havia promès explicar com estava fet i vaig decidir esperar. Ara que ja ho ha publicat, comentaré què és i posaré alguns enllaços.

La idea original perseguia la comunicació d’una àvia (Felisa) amb els seus nets. L’àvia en qüestió sordeja i, per tant, les trucades telefòniques no eren una bona opció. Per un altre costat, l’ús de comunicació textual amb un telèfon mòbil no era una bona opció perquè les aplicacions no són fàcils per a una persona gran i el teclat de la pantalla tàctil no els és fàcil d’utilitzar.

El Yayagram permet a l’àvia enviar missatges de veu als nets i permet als nets enviar missatges de text a l’àvia, que són escrits en una impressora. També és enginyós el sistema que serveix per triar a qui s’envia el missatge, en lloc de fer servir (per exemple) polsadors i LED utilitza clavilles similars a les que tenien les centraletes telefòniques no automàtiques.

El sistema es basa en una Raspberry Pi i fa servir Telegram com a plataforma de comunicació, encara que l’àvia no hi interactua directament. Des d’aquí felicitem a Manuel Lucio pel seu invent i li desitgem que pugui comunicar-se amb la seva àvia durant força anys.

Podeu llegir les piulades originals a Twitter, la pàgina descriptiva de l’aparell (on també es pot comprar) i la pàgina d’Instructables on s’explica com està fet.

Trill, una bona manera de fer sistemes tàctils

Fa un any comentàvem la placa Bela, que permet fer sons i música des d’un microcontrolador. Avui presentem unes altres creacions de les mateixes persones, el sistema Trill.

Trill és una forma fàcil d’incorporar elements tàctils en els projectes. La majoria dels elements Trill són sensors tàctils per incorporar directament en els corresponents projectes però, amés, hi ha la placa Trill Craft que permet connectar fins a 30 elements conductors per a que actuïn com a entrades tàctils.

Una bona aplicació per veure’n les possibilitats seria aquesta escultura de la Helen Leigh.

Sintetitzador analògic de mil oscil·ladors

Els sintetitzadors analògics es basen en uns circuits electrònics que oscil·len, cada un, a una determinada freqüència; no hi ha cap dispositiu programable. Normalment els sintetitzadors tenen uns pocs oscil·ladors però en Sam Battle es va proposar fer-ne un de més gran i es va fixar mil oscil·ladors com a objectiu, i se’n va sortir.

Fa servir un model d’oscil·lador molt senzill, que només requereix un transistor, un condensador i una resistència. El dispositiu complet està muntat a una paret, ocupant una superfície de 4 m d’ample i 2,3 m d’alt. I consumeix menys de 15 W de potència.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Posem els coses fàcils a les persones faedores

Per als qui encara no ho sabeu, faedor/faedora és la paraula que el TERMCAT proposa com a traducció de maker.

Si ets una persona faedora, segur que algun cop t’has trobat, en cap de setmana, que estàs fent un projecte i et falta un component. Si el component és un circuit integrat 74HC595 ho tens complicat però si és una resistència de 10 kΩ o un condensador de 100 nF hauria de ser més senzill, ja que són components bàsics. Al Japó han posat, en llocs públics, màquines d’autovenda que permeten comprar components electrònics d’ús habitual.

A veure quan trobem màquines d’aquestes a les nostres viles i ciutats...

Construeix el teu propi accelerador de partícules

Des de fa un temps, l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN) fa activitats per acostar la ciència a la ciutadania en general i els infants i adolescents en particular. Dins aquest programa, hi ha una activitat en la que ens proposen que ens fem el nostre accelerador de partícules, a casa o a l’institut. L’accelerador es pot construir principalment a partir de peces impreses en 3D i es pot controlar mitjançant un microcontrolador Arduino.

La “partícula” que accelera és una mica grossa per ser anomenada així, ja que es tracta d’una bola de tennis de taula que està recoberta de grafit; però l’experiment és d’indubtable interès.

Podeu trobar més informació al web del CERN S'Cool LAB.

Robot que juga a tennis de taula (i guanya)

L’empresa Omron, com moltes altres, treballa en el desenvolupament de robots que facin tasques col·laborant amb les persones. Això implica desenvolupar molts tipus de tecnologies, com visió artificial, capacitat de reacció, prevenció de possibles danys, etc.

Per demostrar l’estat actual d’algunes de les seves tecnologies han desenvolupat un robot que juga a tennis de taula. El resultat és espectacular.

Podeu llegir més informació en aquesta pàgina i veure els detalls dels càlculs en aquest article.

Els LED i la contaminació lumínica

L’enllumenat públic i l’observació astronòmica tenen interessos contraposats. Per poder observar el firmament cal tenir el que s’anomena “cel fosc” però l’enllumenat dels carrers il·lumina el cel, principalment a causa del reflex de la llum en el terra. Aquesta il·luminació del cel nocturn és el que anomenem contaminació lumínica.

Fa uns anys, la instal·lació d’enllumenat de vapor de sodi (conegut pel seu color groc ataronjat) va contribuir a disminuir la contaminació lumínica. Però el motiu que va portar a la proliferació dels llums de sodi no era aquest, sinó que s’originava en l’estalvi energètic.

Actualment els llums basats en LED permeten un enllumenat viari més eficient i versàtil. Hi ha llums LED de tons molt variables. Els de llum freda (6000 K o més) són els que més afecten a la contaminació lumínica però els altres LED de llum blanca també tenen una afectació important.

Els experts recomanen fer servir filtres per aconseguir reduir la quantitat de llum blava emesa a l’atmosfera, ja que aquest color és el que més es dispersa en les molècules d’aire.

Podeu llegir més informació en aquest article.

Potser aviat podrem veure avions elèctrics

Ja fa anys que hi ha al mercat drons, que estan alimentats amb bateries; però, en canvi, no es parla d’avions elèctrics. El motiu és el pes de les bateries. Quan s’intenta fer un avió elèctric una mica gros, sempre apareix el mateix problema: les bateries pesen massa. Això es pot compensar reduint la càrrega de l’avió o la distància que pot recórrer, però llavors potser no servirà per a la finalitat que l’havíem pensat. L’alternativa d’augmentar la potència de l’avió no és acceptable perquè implica augmentar el pes de les bateries i tornaríem a estar al mateix lloc.

En un futur proper, les bateries de liti-sofre podrien permetre començar a fer avions elèctrics amb bateries. Els prototips actuals de bateries de liti-sofre estan permetent assolir densitats d’energia de 470 Wh/kg, molt per sobre dels 265 Wh/kg als que poden arribar les actuals bateries de liti-ió.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Les persones són el principal problema per als vehicles autònoms

Fa uns anys ja comentava que els vianants són el principal problema en la implementació dels vehicles autònoms. Quan hi ha una persona en una vorera, pot passar que camini per la vorera, que s’estigui esperant per creuar o que estigui a punt de creuar. Com saber-ho?

En el cas de conductors humans, la resposta és que la posició de la persona i altres trets del seu llenguatge corporal ens donen moltes pistes. Doncs això és el que es vol implementar en els sistemes de conducció autònoma.

La idea és que, a més de detectar la presència d’una persona, es pugui conèixer la seva orientació i la posició de les diferents parts del seu cos per ajudar a descobrir quines són les seves intencions.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Els problemes causats pels sistemes informàtics obsolets

Moltes empreses fan servir grans sistemes informàtics d’extraordinària complexitat, el mateix passa en agències governamentals a tots els nivells. Aquests sistemes requereixen molta feina de desenvolupament, que va des de dissenyar com serà l’estructura de programari i sobre quines màquines funcionarà fins a desenvolupar i provar els programes. Les inversions són elevades i el plantejament és a un termini relativament llarg.

Però amb els anys aquests sistemes van esdevenint antiquats, primer, i obsolets, després. Sovint, el difícil és decidir en quin moment cal començar a treballar en un nou sistema per substituir l’existent, l’experiència diu que habitualment la decisió es pren massa tard. Això ens porta a que, en qualsevol moment, al món hi ha un munt de sistemes informàtics importants o crítics que haurien d’haver estat substituïts. Durant la vida d’aquests sistemes, cal anar-se adaptant als canvis a l’entorn i això implica anar posant pegats. Aquests pegats augmenten la vulnerabilitat del sistema i el risc que falli en el moment més inoportú.

Escric això arran d’haver llegit un article a la revista IEEE Spectrum, en el que es comenta el tema i es llisten algunes de les conseqüències greus que s’han produït per culpa de l’envelliment dels sistemes informàtics a països com els Estats Units, Austràlia, Regne Unit, Canadà o Alemanya.

Guia per a joves innovadors en STEM

 Fa un parell d’anys ja us vaig parlar de la Gitanjali Rao, inventora d’un sistema que detecta la presència de plom a l’aigua de beguda i que havia rebut diversos premis i reconeixements. Avui en torno a parlar, però per un tema diferent.

 

Aquest cop us vull comentar que la Gitanjali ha publicat un llibre, que porta per títol “Guia per a joves innovadors en STEM” on explica quins són els passos que cal seguir per identificar problemes i desenvolupar solucions. A més, el llibre no va adreçat només als infants; també ha estat escrit pensant en les mares, els pares i els educadors dels infants.

Els biaixos de la intel·ligència artificial

Podríem pensar que els ordinadors són neutres pel que fa als biaixos (de gènere, de raça, de creences, etc.) però no és així. Quan un sistema informàtic ha d’assessorar als humans en la presa de decisions és fàcil que introdueixi biaixos. Per què? Doncs perquè les persones que l’han programat poden haver-hi introduït la tendència a fer-ho sense adonar-se’n (esperem que no hagi estat intencionadament).

Quan es fa un algorisme per prendre una decisió (o proposar-la) es creen unes regles. Si totes les persones que dissenyen, per exemple, un algorisme corresponen a un determinat patró, és fàcil que les persones seleccionades pel sistema es corresponguin amb aquest mateix patró. Una cosa semblant passa a l’hora d’entrenar un sistema d’intel·ligència artificial. Si se li donen com a exemples per a l’entrenament els resultats dels processos fets fins ara sense eines informàtiques se l’estarà condicionant per a que prengui els mateixos tipus de decisions i, per tant, perpetuarem els biaixos ja existents.

En aquest article de la revista IEEE Spectrum fan referència als sistemes d’intel·ligència artificial que es fan servir en processos de contractació, però les mateixes observacions són vàlides per a altres àmbits de la vida i la societat. Si, per exemple, un sistema de diagnòstic de malalties s’ha entrenat principalment amb historials d’homes d’unes determinades característiques és probable que doni resultats poc acurats en dones; així com en homes de característiques diferents.

Retornar parcialment la vista a les persones cegues

Argus II és un projecte de la Universitat del Sud de Califòrnia liderat per Mark Humayun que permet a les persones cegues (que no tinguin afectacions al nervi òptic) recuperar part de la visió. Els usuaris als que s’ha implantat Argus II no tenen una visió completa però sí poden veure límits i contorns, la qual cosa ja representa un salt qualitatiu a la seva vida.

El sistema parteix de les imatges que capta una càmera situada a les ulleres de l’usuari. La informació de la imatge és tractada per convertir-la en els senyals necessaris per estimular el nervi òptic. Un conjunt de seixanta elèctrodes s’encarrega de connectar el sistema al nervi òptic i el cervell fa la resta.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Emmagatzematge de dades en vidre

Al món es genera cada dia una enorme quantitat d’informació. Una bona part no es guarda i la que sí s’emmagatzema es registra en sistemes magnètics (discs durs i cintes). També disposem dels sistemes d’emmagatzematge òptic (bàsicament CD, DVD i Blu-ray) però que cada cop s’empren menys.

Per emmagatzemar informació que s’ha de consultar poc sovint convindria disposar d’algun sistema millor i, especialment, més fiable que els sistemes de discos òptics. Aquí és on entra en joc l’emmagatzematge en vidre, una tecnologia que s’està desenvolupant sota el lideratge de Microsoft. Recentment han aconseguit gravar, de manera confiable, uns 75 GB en una peça de vidre de la mida d’una nota adhesiva. Com a anècdota, en col·laboració amb Warner Bros. van gravar la pel·lícula Superman (1978) en l'element que es mostra a la fotografia.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Arduino Portenta

A vegades ens cal un microcontrolador més potent i hi ha unes quantes opcions al mercat. Si les nostres necessitats van més enllà, tenim l’Arduino Portenta. Aquest microcontrolador té dos nuclis, el que equival a tenir dos microcontroladors funcionant en paral·lel. Un dels nuclis treballa a 240 MHz i l’altre a 480 MHz, molt lluny dels 16 MHz de l’Arduino UNO. La placa, a més, incorpora connexions Ethernet, Wi-Fi i Bluetooth.

Es pot programar des de l’entorn Arduino i està previst que més endavant sigui programable en MicroPython i JavaScript. Aquesta placa ens pot permetre, per exemple, fer aplicacions en les que hi intervinguin xarxes neuronals o en les que ens calgui tenir un nucli calculant de forma ràpida mentre l’altra està pendent dels sensors, les comunicacions o altres esdeveniments.

Podeu trobar més informació al web d’Arduino.

Finestres amb cancel·lació de soroll

Al mercat hi ha auriculars amb cancel·lació de soroll, és a dir que porten un sensor a la part externa que capta el soroll que ens envolta, generen el so complementari a aquest soroll i l’afegeixen al so que pretenem escoltar. D’aquesta manera, a les nostres orelles arriba només el so desitjat sense sorolls pertorbadors.

La clau per a que la tecnologia funcioni és que l’espai on es vol eliminar el soroll sigui petit, ja que en cas contrari potser eliminaríem el soroll en una zona i l’augmentaríem en una altra. Una evolució d’aquesta tecnologia també es fa servir en avions i automòbils però amb una sofisticació superior ja que l’espai on es vol eliminar el soroll és força més gran.

Un equip de la Universitat Tecnològica de Nanyang (Singapur) ha creat un sistema per a les finestres que no arriba a cancel·lar el soroll però sí reduir-lo a nivells molt inferiors. Es tracta de situar vint-i-quatre petits altaveus, connectats a l’equip que cancel·la el soroll, en la finestra.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Gakutensoku, el misteri del robot desaparegut

L’any 1926, Makoto Nishimura, un biòleg japonès influït per l’aparició de la robòtica i també per algunes novel·les de ciència ficció, va començar a construir, sense coneixements previs de mecànica o electricitat, un robot hominoide. El robot, accionat mitjançant sistemes pneumàtics, s’havia d’assemblar tant com es pogués a un ésser humà, tant en aspecte com pels seus moviments i les seves expressions facials.

El robot, a qui es va posar el nom de Gakutensoku i que media uns tres metres d’alçada, va ser presentat el setembre de 1928 a Kyoto i després fou mostrat a diverses ciutats del Japó, Corea i la Xina. El 1930 va desaparèixer quan viatjava cap Alemanya i no se n’ha sabut res més. Només en queden algunes fotografies i el que el seu creador va escriure en un llibre.

Molt més recentment s’han fet dues rèpliques de Gakutensoku. La primera, el 1992, es va fer perquè sortís en una pel·lícula. En aquest cas els mecanismes i automatismes es van adaptar a la tecnologia disponible a finals del segle XX. La segona versió es va fer al 2007, intentant reproduir l’original amb la fidelitat que permetia la documentació existent. Aquesta segona rèplica anava destinada al Museu de la Ciència d'Osaka.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Microcontroladors multifil

Hi ha aplicacions que necessiten que el microcontrolador estigui pendent de dues o més tasques simultàniament. Això normalment és complicat de fer. L’alternativa de posar diversos microcontroladors no és vàlida si cal que les diferents tasques comparteixin dades.

Mbed es presenta com la solució en aquests casos. Es presenta com una biblioteca per a l’entorn Arduino però es comporta com un sistema operatiu que permet, sobre alguns microcontroladors, el funcionament multifil. D’aquesta manera, podem tenir diversos programes funcionant simultàniament i compartint la memòria i els perifèrics del microcontrolador.

A la pàgina d’Mbed podeu trobar les plaques compatibles i les característiques del sistema operatiu. També teniu disponible un comentari i un exemple a partir de la pàgina 66 del número 33 de la revista HackSpace Magazine.