Tenint en compte l’època en la que es va dissenyar, el funcionament d’internet està basat en unes estructures i protocols que permeten accedir a qualsevol recurs d’una manera senzilla i ràpida. Però quan es va crear internet es pensava en uns usos molt diferents dels que ara són majoritaris. Llavors la xarxa s’emprava bàsicament per transmetre fitxers de text o imatges estàtiques. El tipus d’usuaris connectats, la velocitat disponible i els sistemes informàtics de l’època tampoc haurien permès gran cosa més.
Ara, però, moltes de les dades que es transmeten per la xarxa són d’altres tipus; bona part són transmissions de vídeo en temps real (vídeos penjats a la xarxa, pel·lícules i sèries de les plataformes, vídeos transmesos per programes de missatgeria, etc.) que impliquen la transferència de grans quantitats de dades. A més, les mateixes dades es transmeten centenars o milers de vegades, potser a dispositius que estan propers. Probablement estàs veient la mateixa sèrie que uns quants veïns del teu barri; no exactament al mateix temps, però sí els mateixos capítols la mateixa setmana.
Llegeixo en un article a la revista IEEE Spectrum d’una proposta per afegir un protocol addicional a internet. Aquest permetria que quan jo necessito un fitxer concret es pugui mirar si algun equip proper en té una còpia i, si és el cas, el fitxer es pot transmetre directament des de l’equip proper en lloc de venir des d’un servidor situat a milers de quilòmetres. Per a que això funcioni, cada fitxer ha de venir identificat de manera inequívoca per tal d’assegurar que s’obté el fitxer demanat i no un altre.
La proposta seria una bona forma de reduir el trànsit a internet (i la petjada energètica i de carboni) però cal seguir-hi treballant. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
