21 de des. 2015

La superxarxa es va fent gran

Fa dos anys i mig vam parlar en dues ocasions (1, 2) de la superxarxa, un conjunt de línies de corrent continu en alta tensió que havien d’unir nusos destacats de la xarxa elèctrica europea per permetre transportar energia a llargues distàncies i compensar els desequilibris locals entre generació i demanda.

La proposta volia afavorir la integració de les energies renovables, especialment la solar fotovoltaica i l’eòlica, permetent la possibilitat de portar l’excedent d’una regió a una altra on aquell moment la generació sigui baixa o el consum sigui elevat.

Superxarxa

Al número d’agost de la revista IEEE Spectrum es torna a parlar de la superxarxa però ara la proposta no és ja a nivell europeu sinó a nivell mundial. Un dels primers trams existents és l’enllaç transpirinenc del que la fotografia següent mostra una de les espectaculars estacions de conversió.

Estació de conversió

14 de des. 2015

Limor Fried una emprenedora d’èxit

En el número de setembre de la revista The Institute llegia la biografia (que, en part, ja coneixia) de la Limor Fried (més coneguda com a Lady Ada). Va començar al seu dormitori, en una residència d’estudiants. Allà mantenia un bloc sobre projectes per a fer-se un/a mateix/a. Alguns dels seus lectors li demanaven que els ajudés a aconseguir els materials i va començar a preparar kits de muntatge que anava a portar personalment a l’oficina de correus.

Limor Fried

Poc a poc, l’activitat va anar creixent i va fundar l’empresa Adafruit una empresa que actualment ocupa uns locals de 930 m2 i té 83 persones contractades. Adafruit comercialitza materials electrònics per a hobby. El nom de l’empresa és en honor a Ada Lovelace, una matemàtica anglesa del segle XIX que es considera la primera programadora informàtica (en una època en la que els ordinadors electrònics no existien).

William Hewlett i David Packard

En el mateix número de la revista trobem altres tres dones emprenedores (i també dos homes). També ens explica la història de dues empreses actualment molt conegudes, Hewlett-Packard i Medtronic, però que van començar en garatges.

7 de des. 2015

Una segona vida per a les centrals tèrmiques

Actualment moltes centrals tèrmiques del món es passen la major part de l’any aturades. La disminució de la demanda com a conseqüència de la crisi, la creixent presència d’electricitat d’origen eòlic i solar i les exigents condicions ambientals fan que només siguin competitives quan hi ha puntes de demanda.

Al mateix temps, el creixent percentatge d’energia renovable fa que cada cop sigui més baixa la potència implicada en generadors que estiguin girant a la velocitat que correspon a la freqüència de la xarxa (és a dir, els de centrals hidràuliques i tèrmiques). Tradicionalment aquests generadors girant en sincronisme ajudaven, i molt, a l’estabilitat de la xarxa.

D’altra banda, la generació renovable distribuïda provoca que, en funció del repartiment de la generació i la càrrega en cada moment, alguns nusos de la xarxa puguin tenir tensions més altes de les desitjables i altres tensions més baixes.

A la vista del que hem comentat fins ara, unes quantes empreses elèctriques arreu del món han començat a convertir els generadors d’algunes centrals tèrmiques en compensadors síncrons. El compensador síncron és un alternador que no està connectat a cap font d’energia (per exemple, una turbina de vapor) sinó que gira lliurement en buit. Controlant l’excitació d’aquest alternador aconseguim variar la reactiva que genera o consumeix i, de retruc, controlar la tensió en el nus de la xarxa on està connectat.

Convertint un alternador en compensador síncron

La central deixa de contaminar però passa a funcionar durant la major part de l’any. La presència d’aquest generador rodant no afecta a l’intercanvi de potència en condicions normals però ajuda a mantenir l’estabilitat de la xarxa.

Podeu llegir més informació al número d’agost de la revista IEEE Spectrum.