Aquest projecte, dissenyat per Liz Clark, ens permet construir un visualitzador de menú. Els plats disponibles (o el que vulguem posar-hi) es van desplaçant per la pantalla fins que en seleccionem un. La Liz ens proposa fer servir diferents pantalles, si la que triem no és tàctil caldrà afegir un polsador o algun altre sistema per a la selecció.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Adafruit.
Aquest dispositiu, creat per Melissa LeBlanc-Williams, permet moure la llum d’un punter làser emprant un comandament a distància.
Fa servir un comandament Nunchuck per controlar els moviments d’uns servomotors que canvien l’orientació del punter provocant un punt de llum mòbil que fa venir ganes de seguir-lo (especialment si ets un gat).
Podeu trobar les instruccions completes i el programa al web d’Adafruit.
La idea d’extreure aigua de l’aire no és nova; de fet, ja en vam parlar fa quinze anys. Però els mètodes que se solen fer servir estan basats en la condensació, de manera que són cars i poc eficients. Avui reprenem aquest tema perquè una empresa de l’Índia ha desenvolupat un altre mètode basat en la dessecació.
El sistema es basa en dues unitats. A la unitat d’absorció, l’aire, impulsat per un ventilador, passa per una malla en la qual hi ha un dessecant líquid que n’absorbeix bona part de la humitat. Aquest dessecant es bombeja fins a una segona unitat en la qual és escalfat, de manera que desprèn un aire molt humit, quasi vapor d’aigua. Finalment, aquest aire molt humit es passa a un condensador refredat per aire que s’encarrega d’extreure’n l’aigua líquida. Si els diferents elements fan servir energies renovables, el sistema és molt eficient.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquest rellotge, dissenyat per akashv44, indica la temperatura i, a més de mostrar l’hora, pot controlar remotament alguns aparells.
Com podem veure i modificar el programa, és possible afegir o modificar les funcions del dispositiu segons les nostres necessitats.
En aquesta pàgina d’Instructables podeu trobar els fitxers per encarregar la placa de circuit imprès, els components necessaris, les instruccions per muntar-ho i els programes per a una versió funcional.
Aquest teclat, creat per Murasaki, és flexible i se li pot donar la forma més adequada a la mà de la persona usuària.
En aquest cas el disseny s’ha basat en un circuit imprès flexible i un suport imprès en 3D.
Podeu trobar-ne l’explicació al web de Fabcross.
En les properes dues dècades està previst el retorn dels humans a la Luna i la instal·lació d’alguna base de recerca. Per poder tenir humans a la Lluna fa falta energia i aigua; elements que, a part de ser necessaris per si mateixos, són indispensables per produir oxigen.
A més, caldrà algun sistema de transport de l’electricitat des del pol sud, on és més fàcil generar-la amb plaques solars fins als llocs on es necessiti, ja sigui perquè és on hi ha les bases o bé perquè és on hi ha l’aigua. Així, doncs, s’està treballant en el disseny d’aquesta xarxa de transport d’electricitat i en els detalls del seu desplegament.
Però el repte és molt gran, ja que les condicions del terreny i les variacions de temperatura a la superfície lunar ho compliquen. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
La primera màquina de jugar a escacs era un giny electromecànic dissenyat pel càntabre Leonardo Torres Quevedo; nom que, si no us sona, us hauria de sonar. A part de les seves destacades contribucions com a enginyer, Torres Quevedo va donar un important impuls a una informàtica primerenca amb la seva màquina “el ajedrecista”.
Charles Babbage fou el pioner de la computació mecànica, amb la fonamental col·laboració d’Ada Byron, comtessa de Lovelace. En aquest cas, ell va aprofundir en el disseny de la màquina (maquinari) i ella en el dels programes (programari). En el cas de Torres Quevedo, la màquina era electromecànica i tenia un únic programa codificat en el seu esquema de relés i, per tant, no estava previst que en pogués executar cap altre.
Torres Quevedo va construir dues versions de la màquina de jugar a escacs que es poden veure al Museo Torres Quevedo de la Universidad Politécnica de Madrid.
El títol d’aquesta entrada correspon al nom d’un dispositiu de la segona meitat del segle XVIII. Està clar que el nom crida l’atenció; però, què era?
Pels volts de 1750, Benjamin Franklin havia suggerit que el llamp era un fenomen elèctric (no màgic o diví, com es pensava a l’època) i va suggerir algun experiment per demostrar-ho. També va proposar com havia de ser un parallamps, que protegís els bens contra els efectes de les descàrregues atmosfèriques. Però, com sovint passa, l’adopció del parallamps no va ser ràpida. La casa del tro era un experiment de laboratori que permetia demostrar la protecció proporcionada pel parallamps.
En el vídeo podeu veure una reproducció més moderna de l’experiment. La casa de fusta té un petard a l’interior i un parallamps. En el primer experiment el parallamps està connectat a terra i protegeix la casa. En la segona demostració el parallamps queda desconnectat de terra i el petard esclata, destruint la casa.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Abans de res, deixem clar que no anem a fer propaganda de cap electrodomèstic. Actualment ja hi ha exemples de braços robòtics que es poden controlar directament des del cervell però s’han pensat per substituir un braç absent o amputat amb aproximadament els mateixos senyals que haurien controlat el braç propi.
No obstant, equips de l'Imperial College de Londres i la Universitat de Friburg han pensat que el mateix concepte es podria aplicar a un braç addicional. El control del dispositiu, però, no podria fer-se de la mateixa manera que a les persones a les persones que els en manca un; caldrien senyals nerviosos independents dels que es fan servir per controlar els braços reals.
Analitzant els senyals neuronals han descobert que hi ha un rang que no es fa servir per al control muscular. Uns primers experiments han permès, en poc temps, que uns voluntaris puguin controlar rudimentàriament un cursor en una pantalla i, per tant, s’especula que amb una recerca més exhaustiva hauria de ser possible controlar el braç robòtic.
La idea encara està en fase embrionària però potser d’aquí uns anys ja comencem a veure’n prototipus. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Fa dies que trobem a tots els mitjans debats sobre si s’ha de permetre el telèfon mòbil als centres docents. No soc professor de secundària i no entraré en la discussió general, només incidiré en un petit apartat que a mi, per la meva experiència, em sembla fonamental.
S’ha parlat de la possibilitat de permetre només el mòbil a l’aula només en aquelles activitats educatives en les quals, a criteri del professorat, el mòbil sigui necessari i no es pugui substituir per un ordinador.
Se m’acuden algunes coses que es poden fer amb el mòbil i no és possible (o és complicat) fer amb un ordinador, però incidiré en dues.
La primera, la més important, és desenvolupar aplicacions mòbils. Cal que el nostre jovent tingui unes nocions pràctiques de com és una aplicació mòbil i com es crea i l’única manera d’adquirir-les és fer-ne alguna. App Inventor és un entorn molt adequat per a aquest tema i que ja es fa servir a les aules. No ho tirem enrere. No cal que tota la classe tingui mòbil; es pot treballar en grups de dos o tres amb un únic telèfon Android, que no cal que tingui línia ni que sigui d'última generació.
La segona, que sí seria possible amb un ordinador portàtil però menys pràctic, és el control remot (mitjançant Bluetooth o Wi-Fi) de sistemes basats en un microcontrolador.
En aquest moment a tota Europa manquen enginyers i enginyeres i es nota una manca de vocacions tecnològiques. És primordial incentivar el contacte del jovent amb la tecnologia i que s’acostumin a tocar-la no només com a usuaris sinó també com a creadors; només així aconseguirem mantenir les vocacions en aquest àmbit. I, mentrestant, hem de seguir treballant en com augmentar-les.
L’electrocardiograma és, des de fa dècades, un element bàsic en la monitorització d’una persona. Aquesta prova, però, requereix fixar uns elèctrodes en diverses zones de la pell del pacient i, per tant, sol implicar que s’ha de treure part de la roba. En alguns casos és necessari també la retirada de part del pèl corporal.
Un equip de la Universitat de Ciència i Tecnologia de la Xina, a Hefei, han desenvolupat un sistema que es basa en senyals de radar d'ones mil·límetres que són tractats amb intel·ligència artificial per obtenir l’electrocardiograma. Amb aquest mètode el pacient pot estar vestit i no cal cap elèctrode en la seva pell, permetent que la persona es pugui moure durant la mesura.
El dispositiu encara està en fase de recerca però els investigadors preveuen que aviat podran començar a provar equips fora de l’àmbit del laboratori.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Quan es vol determinar el moviment de les mans d’un usuari es fan servir càmeres, guants amb sensors o altres sistemes; però són elements complicats i que, en alguns casos, requereixen adaptar l’espai on està l’usuari. Podem veure sistemes d’aquest tipus en algunes plataformes de jocs i en teclats virtuals.
Un equip d’investigadors, però, està desenvolupant un sensor que s’enganxa a la pell i permet monitorar els moviments de la mà. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Les persones que han patit una afecció que els impedeix parlar tenen moltes dificultats per poder-se comunicar, el problema s’agreuja quan els moviments del cos també estan restringits o no són possibles. Fins ara hi ha hagut diferents propostes per aconseguir que aquestes persones es puguin comunicar però solen ser mètodes complicats i lents.
Un grup de recerca de la Universitat de Califòrnia a San Francisco ha desenvolupat un sistema basat en un concepte diferent. Una persona, quan parla, mou part de la laringe, els llavis i la llengua per articular cada so; una acció mol complexa a nivell motor. La idea és captar els senyals de l’escorça cerebral que controlen aquests moviments per poder saber quin so està intentant pronunciar en cada moment.
De moment, la idea encara està en fase de laboratori de recerca però els resultats són prometedors. Potser d’aquí uns anys hi podrà haver sistemes en el mercat basats en aquesta tecnologia.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
El llapis de memòria va ser presentar públicament per primer cop l’any 2000 i, discretament, va representar una revolució. El primer llapis de memòria tenia una capacitat de 8 MB; ara pot semblar molt poc però tinguem present que fins aquell moment, la forma més pràctica de guardar dades de manera modificable eren els disquets que, en el millor dels casos, arribaven a 1,44 MB.
L’inventor fou Henn Tan, director de l’empresa Trek 2000. El fet de ser una empresa petita amb poca experiència en patents va propiciar que el dispositiu fos molt fàcilment copiat i, per tant, s’hagi oblidat qui el va presentar per primer cop. Això va portar l’empresa a una situació problemàtica que va acabar malament.
Podeu llegir la història a la revista IEEE Spectrum.
