Les mans protèsiques cada cop més avançades però, per a qui?

Cada cop s’aconsegueixen pròtesis de mà i braç més avançades i amb més capacitats. Aquests elements, normalment dissenyats per persones que no els necessiten, tenen, però, un cost molt elevat fora de l’abast dels usuaris i que difícilment estaran finançats  per les assegurances, privades o públiques.

En canvi, uns dispositius més senzills i adequats a les necessitats dels usuaris serien molt més fàcils d’aconseguir i també permetrien que les persones que els necessiten puguin fer una vida semblant a les persones que no els han de menester.

Escric això després de llegir un article de Britt Young, que va néixer sense l’avantbraç esquerre, ha publicat a la revista IEEE Spectrum i en el qual reflexiona, després de comentar alguns antecedents històrics, sobre tot això.

Les centrals elèctriques també poden ser obres d’art

Les centrals elèctriques de principis del segle XX, si s’han conservat com eren en el seu origen, acostumen a ser espectaculars. Els sistemes de control i mesura analògics i els quadres elèctrics amb sinòptics artesanals donen una imatge agradable a la vista.

En el cas de la central elèctrica de Battersea, a Londres, a més, la sala de control era d’estil art déco original dels anys 30. Recentment n’ha acabat la restauració per deixar-la nova com el primer dia, al mateix temps que l’antiga central s’ha convertit en un luxós centre comercial.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum i al web ianVisits.

50 anys de la primera càmera digital

La proliferació de les càmeres de fotografiar digitals es va iniciar fa vint o vint-i-cinc anys però l’invent és molt més antic, en concret de 1975. Va ser inventada a la firma Kodak i tenia un sensor CCD de 100 x 100 píxels. La imatge es guardava provisionalment en una memòria RAM i després es transferia a una cinta de casset, que era l’únic sistema d’emmagatzematge digital adequat que hi havia en aquell moment; els disquets, acabats d’inventar, encara no tenien prou capacitat per guardar unes quantes fotografies.

Els resultats, encara que tecnològicament molt importants, no tenien futur al mercat i, per tant, va caldre esperar vint anys per tenir els primers models comercials.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

La mesura dels pulsioxímetres és diferent segons el color de la pell

Els pulsioxímetres són dispositius que fan una estimació de la saturació d’oxigen en la sang d’una persona. El sistema es basa en l’absorció de la llum que fa l’hemoglobina. Aquests dispositius permeten una mesura més senzilla i ràpida que els que es basen en analitzar directament la sang, que requereixen la punció en una artèria.

Durant la pandèmia de COVID-19, l’oxímetria era un mètode de diagnòstic perquè se sap que l’hipoxèmia (baixa concentració d’oxigen en sang) és un símptoma de la infecció per COVID-19; per tant, el tractament que s’aplicava depenia dels valors mesurats.

Però un estudi publicat fa uns mesos conclou que els pulsioxímetres marquen de més si la pell és fosca, en concret amb una mitjana de l'1,7 per cent per als pacients asiàtics, de l'1,2 per cent per als pacients negres i de l'1,1 per cent per als pacients hispans. Segons aquest estudi, hi va haver molts pacients que van ser tractats amb retard a causa d’això i estimen que també n’hi devia haver molts que es van quedar sense un tractament que els hauria estat adequat.

Cal, doncs, seguir investigant en formes de mesurar la saturació d’oxigen en la sang; però també és fonamental que els assajos clínics que de medicaments i aparells es facin sobre una població prou diversa pel que fa a origen, color de la pell, gènere i qualsevol altre factor que pugui ser rellevant.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.