Petits passos en el reciclatge i la reparabilitat d’ordinadors

Tots som conscients (o hauríem de ser-ho) que tenim un problema d’excés de deixalles. Per reduir la nostra petjada en aquest aspecte calen accions com reduir el consum, reparar molt més i reciclar les deixalles, entre altres. Un camp especialment important en el qual aplicar això és el de l’electrònica, perquè molts dels materials que es fan servir són escassos i difícils d’aconseguir, a més de perillosos per al medi ambient.

Ja hem parlat alguna vegada del dret a reparar, avui comentem que sembla que alguns fabricants comencen a fer passos en aquest sentit. Llegeixo en un article de Matthew S. Smith que alguns fabricants (LG, Apple, Lenovo, etc.) estan començant a fer alguns aparells emprant, parcialment, materials reciclats. És, sens dubte, un pas endavant, però no és per tirar coets; fixem-nos que a la frase hi surt dues vegades la paraula alguns i també la paraula parcialment. Encara calen moltes més accions.

També llegeixo que Dell ha decidit crear un ordinador portàtil que pot ser desmuntat i reparat. Un altre pas significatiu cap a una tendència que ens hauria de portar, tan ràpidament com sigui possible, a que tots els aparells que es fabriquin compleixin aquesta condició.

Podeu llegir l’article a la revista IEEE Spectrum.

L’electrificació d’Àfrica: una assignatura pendent

En el nostre entorn més immediat o conegut l’electricitat arriba a quasi tot arreu. I en els pocs llocs on no arriba la xarxa elèctrica hi ha alguns sistema basat en un aerogenerador, unes plaques fotovoltaiques o, en el pitjor dels casos, un generador dièsel. Però això no és així en una part molt important d’Àfrica.

Sí hi ha una electrificació molt elevada a Sudàfrica i als països que limiten amb el Mediterrani. També hi ha una electrificació elevada en una colla de països de la costa però, en canvi, a l’interior del continent l’electrificació és baixíssima, similar a la que hi havia als països més desenvolupats a finals del segle XIX.

Podeu trobar més informació i un mapa interactiu a la revista IEEE Spectrum.

Bangle.js 2 - Rellotge intel·ligent personalitzable

Els rellotges intel·ligents permeten tenir molta informació al canell i n’hi ha una colla de models al mercat. Però si t’agrada programar, potser en la majoria trobaràs a faltar la possibilitat de personalitzar-lo en forma avançada. El Bangle.js 2 senzill, compacte, energèticament eficient i que es pot programar en JavaScript.

Inclou acceleròmetre, magnetòmetre, GPS, mesurador de ritme cardíac, mesura de pressió i temperatura de l’aire i altres funcionalitats. Podeu trobar més informació al web d’Adafruit.

Transductor de conducció òssia

Normalment escoltem el so que es propaga a través de l’aire. Per convertir un senyal digital en ones de so a l’aire fem servir altaveus o auriculars, que són altaveus petits. Però el so també es propaga a través dels sòlids. La majoria deveu haver fet l’experiment dels dos gots units mitjançant un cordill tibant o haureu vist alguna pel·lícula en la qual un dels personatges aplica l’orella a la via per saber si ve un tren.

L’element que comentem avui està pensat per ser aplicat a l’os de l’orella o a la mandíbula per transmetre el so al cap i així fer que aquest sigui audible només per a la persona que porta el dispositiu. També és possible, per exemple, aplicar el dispositiu al colze per sentir el so ficant-se el dit a l’orella. Si apliquem el dispositiu sobre una superfície que pugui vibrar la convertirem en un altaveu.

Podeu trobar més informació al web d’Adafruit.

Càpsula de micròfon feta a casa

Res millor per entendre com funcionen les coses que fer-se-les. En Michaeljtbrooks ens proposa, en aquest cas, fer-nos a casa (o a un espai maker) una càpsula de micròfon de condensador.

En la descripció que dona a Instructables ens explica els materials que es fan servir en els micròfons comercials i ens proposa substituir-los per elements que podem tenir a casa o fàcils d’aconseguir, com placa de circuit imprès o cinta adhesiva.

Sensor de color de baix cost

Encara que existeixen sensors de color, no són elements econòmics i senzills de fer servir. Poca gent coneix, però, una alternativa de baix cost que, per a moltes aplicacions, té uns resultats acceptables.

Els fotodíodes són sensors de llum eficients però, de fet, podem fer servir qualsevol LED com a sensor de llum; l’eficiència serà menor però el preu serà molt més econòmic. A més, els LED d’un color determinat són sensibles a la llum d’aquell mateix color. Així, amb un LED vermell podem tenir un sensor de llum vermella.

Si agafem un LED multicolor de càtode comú (un negatiu comú i tres positius, un per a cada color) tindrem un sensor de color. Només cal connectar la pota comuna al negatiu (GND) del microcontrolador i les tres potes a tres entrades analògiques.

Atès que és un sensor de baixa sensibilitat, caldrà una bona il·luminació (amb llum blanca) de l’objecte del qual volem saber el color.

En aquesta pàgina d’Instructables hi trobareu una explicació més acurada del principi teòric, l’esquema de connexions i un programa de mostra.

Emmagatzemar energia en sorra calenta

Un dels principals problemes de les energies renovables és la fluctuació de la seva generació. Si es vol augmentar la dependència d’aquestes energies es fa necessari emmagatzemar-la quan se’n produeix per poder-la recuperar quan la producció és escassa o nul·la. Ja hi ha en servei algunes formes d’emmagatzematge com les centrals hidroelèctriques reversibles o les bateries i altres estan en experimentació, com els sistemes per gravetat, els globus, l'aire comprimit, el metà, etc. Avui comentem una altra forma.

L’empresa Polar Night Energy està estudiant la possibilitat d’emmagatzemar energia en sorra calenta. El sistema consisteix en agafar l’energia sobrera i, amb unes resistències, fer-la servir per escalfar sorra; això podria permetre conservar l’energia durant setmanes o mesos. El sistema és útil per obtenir aire calent o aigua calenta però, de moment, no és útil per generar electricitat; ja que els sistemes actuals de conversió de calor en energia elèctrica són poc eficients. El sistema pot ser molt interessant, però, en països freds; especialment en aquells que ja disposen de sistemes de distribució d’aigua calenta i calefacció.

Fem llum amb LED

Quan volem produir llum electrònicament fem servir LED. Els LED produeixen llum d’un determinat color. Els LED més coneguts són de colors vermell, verd, groc i blau però també n’hi ha altres com taronja, lila, infraroig i ultraviolat. És habitual que els LED d’un determinat color siguin d’aquell color (imatge de l'esquerra) però, de fet, no és l’embolcall el que dona el color a la llum. El color de la llum que fa un LED depèn només dels materials que el componen i, de fet, hi ha LED amb l’embolcall transparent (imatge de la dreta); aquests, però, tenen l’inconvenient que si se’ns barregen no podrem saber-ne el color fins que no els provem.

     

En llegir això potser pensareu que, quan abans he fet una llista dels colors dels LED, m’he deixat el blanc. No me l’he deixat. El blanc no hi és perquè, formalment, els LED blancs no existeixen. Malgrat la frase anterior, és possible obtenir llum blanca amb LED.

Per obtenir llum blanca amb LED hi ha dos sistemes. El primer és fer servir un LED multicolor (imatge següent), és a dir un LED que combina llum blava, vermella i verda en el mateix embolcall. Alimentant-lo de manera que faci la mateixa quantitat de llum dels tres colors obtindrem una llum blanca (si ens el mirem a curta distància podrem percebre els tres colors. Aquest mètode és el preferit quan es vol disposar de llum de colors variats però no quan només es vol llum blanca, ja que l’altre mètode és més eficient.

El segon mètode consisteix en fabricar LED de llum blava però afegint-hi substàncies fluorescents (com es feia en els tubs fluorescents i les làmpades de baix consum) que facin que una part d’aquesta llum es converteixi en altres colors. Emprant les proporcions adequades obtenim una llum que, a la nostra vista, és blanca. A més, segons les substàncies triades, podem aconseguir un blanc de tons més càlids o més freds. Atès que aquest mètode és més eficient que l’anterior, és el que se sol fer servir quan els LED estan destinats a l’enllumenat i es desitja un únic color concret.

Equip didàctic dels inicis de la informàtica

Actualment la informàtica se centra molt en la programació però dona molt poca importància als circuits lògics que hi ha al darrere dels microprocessadors o microcontroladors. Als inicis de la informàtica digital, però es posava molt d’èmfasi en la part dels circuits.

Equips com el conjunt H-500 de Digital Equipment Corporation permetien fer pràctiques sobre aquesta mena de circuits.

Si us fa gràcia saber com funciona alguna instrucció (suma, comptador, etc.) d’un microcontrolador o microprocessador o sou uns nostàlgics d’aquests dispositius, potser us semblarà interessant aquesta rèplica del DEC H-500 que ens proposa Megardi.

En aquest cas, fins i tot ha dissenyat els interruptors, majoritàriament impresos en 3D. La major part de l’electrònica funciona amb circuits integrats de lògica TTL però algunes parts es basen en un Arduino Mega

Podeu trobar totes les instruccions i fitxers al web d’Instructables.

Les pantalles de tinta electrònica en color

Fa més d’una dècada que van sortir les pantalles de tinta electrònica, una tecnologia de molt baix consum i que permet veure el que hi ha representat quan la llum ambient és elevada. Però durant anys només van ser en blanc i negre. Tothom pensava que en pocs anys sortirien les pantalles en color, però s’hi resistien.

Més tard van aparèixer les anomenades pantalles tricolor; que, a més del blanc i el negre, incorporaven un tercer color; típicament el vermell. Aquestes pantalles s’han fet servir en dispositius senzills, etiquetes de preus digitals, etc. però per poder-les fer servir en un llibre electrònic cal un sistema amb color veritable.

Finalment, les pantalles de tinta electrònica en color van arribar i van prenent posicions, tímidament, en el mercat.

En aquest article de la revista IEEE Spectrum expliquen les provatures que van fer i quina és la base de la tecnologia final.

Set fallades típiques dels sistemes d’intel·ligència artificial

La intel·ligència artificial pot ser molt útil per resoldre molts tipus de problemes i, si està ben entrenada, amb més fiabilitat i rapidesa que les persones. Però hi ha algunes coses que els sistemes d’intel·ligència artificial no fan bé i altres casos en els quals poden donar resultats inapropiats si no s’entrenen correctament.

En aquest article de la revista IEEE Spectrum ens comenten set fallades típiques de la intel·ligència artificial, en concret:

1. Fragilitat. Un sistema d’identificació d’imatges falla si el subjecte a detectar està ajagut, excepte si una part de les imatges amb les quals s’ha entrenat tenien aquest gir.
2. Biaix. Si les dades amb les quals s’ha entrenat no tenen una proporció adequada de tots els casos possibles, tendirà a donar prioritat als casos amb els quals s’ha entrenat,
3. Oblit catastròfic. Si intentem afegir entrenament per a que un sistema inclogui cassos nous ens podem trobar que això provoqui l’oblit dels paràmetres que li servien per detectar els casos que ja tenia ben apresos.
4. Explicabilitat. És molt difícil explicar els paràmetres que fan que un sistema d’intel·ligència artificial classifiqui d’una determinada manera. Si no som capaços d’explicar-ho, és fàcil que s’introdueixin biaixos o errors.
5. Incertesa. És difícil que un sistema d’intel·ligència artificial interpreti correctament situacions que no han participat en el seu entrenament, però la vida real és plena d’incerteses i això ho fa molt difícil.
6. Sentit comú. Els sistemes d’intel·ligència artificial no tenen sentit comú. Això els fa molt difícil prendre decisions en àmbits en els quals les persones es basen en el sentit comú. Un possible exemple seria interpretar el sentit d’una frase segons el context i com està feta.
7. Matemàtiques. Els sistemes d’intel·ligència artificial són maldestres en matemàtiques. Sembla que el processament paral·lel de les xarxes neuronals no és adequat per resoldre problemes que requereixen un tractament pas a pas.

L’ Hyperloop és el tren del futur?

Potser podríem dir que és el tren del passat, si tenim en compte que al 1825 l’empresa London and Edinburgh Vacuum Tunnel Company ja s’havia proposat de crear-lo. Però no ho va fer, perquè no és tan senzill com podria semblar. La imatge correspon a un gravat de 1829 de William Heath que fa mofa del projecte.

Com diu en aquest article de la revista IEEE Spectrum, abans de comprar accions de l’empresa que impulsa el Sr. Musk, recordeu la companyia de 1825.

Intel·ligència artificial i robots

Els sistemes d’intel·ligència artificial basats en xarxes neuronals són especialistes en una determinada tasca perquè han fet un entrenament de milers de repeticions. Acabat l’entrenament, són capaços de fer la tasca de forma més ràpida i eficient que les persones. Aquesta tècnica es fa servir, per exemple, per detectar tumors en imatges mèdiques o per etiquetar automàticament persones en les fotos de les xarxes socials.

La pregunta és si seria possible fer un sistema d’intel·ligència artificial que permetés que un robot aprengués a fer tasques habituals dels humans, de la mateixa manera que ho fan els infants.

El tema és molt complicat. Per un costat tenim l’anomenat oblit catastròfic. Si entrenem el sistema especialitzat en detectar tumors perquè etiqueti correctament persones en fotografies, segur que ho aconseguirem; però quan haguem acabat haurà oblidat completament l’entrenament anterior i ja no serà capaç de detectar tumors.

Per un altre costat, si volem entrenar un robot per una cosa tant senzilla com portar un ou d’un lloc a un altre ja ens podem preparar. Reserveu els ous de tots els supermercats del barri! Quan ho hagi fet milers de vegades ja sabrà per on els ha d’agafar i amb quina força. Mentrestant, també us farà falta un bon equip de neteja!

Hi ha investigadors que estan pensant en com poder solucionar aquests temes, però encara queda molta feina per fer. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

L’energia solar tèrmica pot ser una alternativa a la fotovoltaica?

Fa dècades que es parla d’energia solar, i normalment es presenten dues alternatives: solar fotovoltaica i solar tèrmica. I quan es parla de solar tèrmica es fa referència a l’ús de plaques solars per obtenir aigua calenta.

Però hi ha altres opcions de solar tèrmica que són poc conegudes, les que escalfen fluids o sals foses a altes temperatures (centenars de graus Celsius) i després n’obtenen electricitat. Aquest tipus de sistemes són molt interessants perquè l’escalfor es conserva durant dies i, per tant, la generació d’electricitat no depèn de si és de dia o de nit o de si avui fa sol.

El problema és que no s’han destinat prou recursos i esforços investigadors a les solucions solars tèrmiques i, per tant, seguim a nivell de prototipus. Per tal que es puguin implementar de manera significativa cal que la tecnologia es consolidi i els elements necessaris per construir generadors d’aquest tipus estiguin al mercat i no s’hagin de fer a mida.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum, on trobareu comentats quatre projectes experimentals que estan en marxa i es basen en diferents tecnologies.

La intel·ligència artificial no és tant nova com sembla

Estem envoltats d’aplicacions de la intel·ligència artificial i sembla que això sigui una cosa molt nova però, en realitat, el nom intel·ligència artificial i la seva definició van néixer als anys 50 del segle passat; és a dir, fa uns setanta anys. Des d’aleshores la disciplina ha patit períodes de progrés i altres d’estancament.

En els darrers vint anys sí hem viscut una ràpida propagació de les xarxes neuronals. Les causes d’això han estat, per un costat, la capacitat dels dispositius de computació actuals i, d’un altre, la gran disponibilitat actual de dades per poder entrenar les xarxes neuronals. Cal tenir present que abans de la proliferació d’internet les dades eren difícils de trobar i solien estar en formats no directament utilitzables.

A la imatge veiem el perceptró, que va ser la primera xarxa neuronal artificial.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Joc amb LED que s’encenen sense fils

Tots hem jugat algun cop amb jocs en els que inclinant una capsa hi ha uns elements que es mouen al seu interior i hi ha algun repte que cal aconseguir. En aquest cas, la Debra de Geek Mom Projects ha decidit anar un pas més enllà i fer que els elements que es moguin tinguin un LED. Però, si els elements s’han de poder moure lliurement, no hi poden haver cables de connexió.

La Debra ho ha resolt alimentant els LED per inducció electromagnètica, de manera que l’energia arriba des d’una bobina que està a la part exterior de la capsa.

No hem trobat l’explicació de com ho ha fet però podeu veure un vídeo del resultat al seu compte de Twitter.

La xarxa elèctrica podria ser molt vulnerable a les explosions nuclears a alta alçada

Fa dècades que se sap que les explosions nuclears produïdes a alta alçada (centenars de quilòmetres d’altura) poden induir pertorbacions a la xarxa elèctrica però aquest coneixement es basava exclusivament en uns pocs casos que s’havien esdevinguts en el passat.

Més recentment, als Estats Units s’ha analitzat el tema amb més profunditat i partint de dades més actuals. El resultat és que una explosió nuclear a aquestes alçades (que tindria poca repercussió directa sobre la població) podria provocar fallades greus i avaries en dispositius electrònics i deixar fora de servei la xarxa elèctrica a alguns milers de quilòmetres al voltant de la vertical del punt de l’explosió.

Alguns països ja estan començant a preparar la seva xarxa elèctrica i a preveure plans d’actuació per al cas que es produís un atac d’aquest tipus. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

La màquina Enigma i altres màquines mecàniques de xifratge

La criptografia i el xifrat de missatges són temes apassionants per a moltes persones. Actualment els xifrats es basen en sistemes electrònics i informàtics però fins als anys 1960 els sistemes emprats eren mecànics.

Probablement la màquina Enigma (que era la que feia servir l’exercit alemany durant la Segona Guerra Mundial) és la màquina de xifratge més coneguda. Es tracta d’una veritable obra d’enginyeria i precisió que combina sistemes mecànics i elèctrics.

Escric aquesta entrada després de llegir un article de Jon D. Paul en el que parla, entre altres coses, de la història de la màquina HX-63, que probablement va ser la darrera màquina mecànica de xifratge de la història. Es tractava d’un dispositiu excepcional que permetia codificacions molt més segures que les emprades en l’actualitat.

Podeu llegir l’article a la revista IEEE Spectrum.

Vols fer-te un oscil·loscopi digital?

Algunes plaques de les que es fan servir per fer projectes personals tenen prou potència com per fer un oscil·loscopi digital. Avui parlem d’un de 200 kHz, creat per sainisagar7294, que està basat en una placa Raspberry Pi Pico.

 

Com a pantalla fa servir un telèfon mòbil i, atès que tots els botons estan a la pantalla, el nombre de components necessari és molt reduït.

 Podeu trobar les instruccions per fer-ne un al web d’Instructables.

L’optòfon, el primer aparell per convertir lletres en sons

Al llarg de la història hi ha hagut diferents invents que han intentat posar la lectura a l’abast de les persones cegues. Probablement el més conegut és el sistema Braille, que permet llegir passant el dit per sobre uns patrons de punts que representen les lletres.

Però també hi ha hagut intents de fer dispositius que permetessin convertir les lletres d’un llibre normal en sons; com l’optòfon, de 1913. Aquest dispositiu, inventat per Edmund Edward Fournier d'Albe feia servir cèl·lules fotoelèctriques per detectar els punts foscos i clars d’una lletra i convertia els patrons de punts en notes musicals. Una persona que s’acostumés a fer-lo servir podia captar les melodies i saber a quina lletra corresponia cada una, això li permetia entendre el text, encara que a una velocitat molt més lenta de la que correspondria a una persona que pogués llegir realment el text.

L’optòfon no va tenir gaire èxit però va posar les bases per als mètodes de reconeixement òptic de caràcters que es van començar a implementar en els ordinadors digitals.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Comandament a distància simplificat per a gent gran

Moltes persones grans tenen dificultat per fer servir correctament un comandament a distància i sovint només fan servir el televisor per veure uns quants canals. Per què no fer-los un comandament a distància amb els mínims botons imprescindibles i convenientment etiquetats.

Per facilitar la vida als seus avis, una persona que signa edes26 va crear un comandament que només té quatre botons: un per encendre i apagar l’aparell i els altres per als tres canals que miren habitualment. En prémer un dels botons s’envien (per transmissió infraroja) els codis corresponents als botons que caldria prémer per aconseguir el que es desitja.

Al web de Reddit hi podeu trobar el programa i uns comentaris que donen a entendre com s’ha fet el circuit.

Quan a les cases hi havia dos comptadors elèctrics

Actualment cada llar té un comptador d’electricitat i el més habitual és que estigui en una part comuna. Però abans era habitual que a les cases hi hagués els comptadors (sí, en plural) al rebedor. Per què hi havia dos comptadors? Perquè antigament es subministrava separadament l’electricitat per als electrodomèstics (el que s’anomenava força) de la que era per a enllumenat (el que es deia llum), amb preus diferents. Al començament al circuit d'enllumenat només hi havia llums de sostre però més tard es van afegir endolls per a l'enllumenat, pensats per a llums de sobretaula o de peu. Els endolls eren diferents, per evitar que es connectessin aparells potents en els circuits d’enllumenat (de com eren aquests endolls en vaig parlar a l’entrada anterior). Al circuit d’enllumenat s’hi podien connectar aparells de ràdio, tocadiscs i altres dispositius de baix consum (màquines d’afaitar i televisors, per exemple) sense risc de fondre el fusible; però no aparells més potents.

Per descomptat, al comerç es podien trobar adaptadors que permetien connectar endolls d’un tipus en bases de l’altre.

Era força freqüent que a les habitacions d’hostals i fondes no hi hagués endolls i, per tant, molts viatgers anaven proveïts d’uns dispositius, anomenats lladres, que es posaven entre el portalàmpades i la bombeta i permetien connectar un o dos aparells. A vegades hi ha persones que, per extensió, anomenen lladres a les clavilles múltiples però, de fet, els veritables lladres eren els que permetien connectar electrodomèstics en una habitació on no hi havia endolls.

En algunes zones tots dos subministraments eren a 127 V (popularment anomenat 125 V) però en altres el circuit d’enllumenat era de 127 V i el de força de 220 V. Anys més tard es va passar tot a 220 V i més recentment, a l’unificar-nos amb la resta d’Europa (2003), a 230 V.

Endolls per donar i vendre

Us heu fixat com són els endolls que tenim a casa nostra? Si penseu ràpid, potser direu que tots són del mateix tipus, però no és ben bé així. Si la vostra instal·lació és relativament moderna (posterior a 1973) hauríeu de tenir endolls de dos tipus, els mostrats a les imatges següents.

     

I viatjant pel món és possible que hagueu vist altres tipus. Si us ha picat la curiositat, en aquesta pàgina trobareu una relació de tots els endolls que estan normalitzats per la Comissió Electrotècnica Internacional.

Fa força anys, a les cases d'alguns familiars coexistien endolls moderns i endolls anteriors a 1973. Els models antics eren de dos tipus: els de pota rodona, destinats a llums i aparells audiovisuals, i els de pota plana, destinats a electrodomèstics. Els primers s’assemblaven al model de l’esquerra de la imatge anterior però no eren ben bé iguals, els mascles tenien els costats arrodonits en lloc de punxeguts i les femelles eren planes i rectangulars. En la propera entrada parlarem de per què eren diferents els endolls per a enllumenat i per a electrodomèstics.

Podeu llegir també més informació a la revista IEEE Spectrum.

Executar programes a Twitter

Avui parlem d’un curiós bot que espera que els usuaris enviïn els seus programes a un compte de Twitter (@bbcmicrobot), els executa i mostra el resultat en un missatge a la piulada de l’usuari. Es pot escriure un programa amb només 280 caràcters? Doncs sí, i alguns usuaris fan programes força complexos.

A més, el bot fa servir un intèrpret del llenguatge BASIC que feia servir un microordinador de la BBC de fa quatre dècades. Jo ho he provat amb un programa relativament senzill que escriu la taula del 16.

Podeu trobar la piulada en el meu compte de Twitter. En aquesta pàgina trobareu un manual d’iniciació per aprendre els fonaments del llenguatge i un editor que us permet provar els programes abans de piular-los.

Poesia artificial

Un dels sistemes més habituals del que anomenem intel·ligència artificial és l’aprenentatge profund, que es basa en un sistema de diferents capes de xarxes neuronals. En aquests casos cal entrenar el sistema mostrant-li milers de casos per tal que després sigui capaç de trobar la resposta correcta en casos nous, de la mateixa tipologia. Per exemple, podem entrenar la xarxa neuronal amb radiografies de pacients que tenen una determinada malaltia i amb unes altres de pacients que no la tenen. Un cop entrenada, a partir d’una radiografia nova ens podrà indicar si la persona pateix la malaltia o no i probablement l’encertarà.

Aquest tipus de tecnologia s’aplica ja a molts camps, des de la medicina fins a la gestió de webs de venda en línia. Avui en parlem perquè uns investigadors han decidit aplicar-ho a la poesia i han entrenat la xarxa neuronal perquè sigui capaç d’escriure poemes. Atès que l’han entrenat amb poemes de William Shakespeare, els versos resultants s’assemblen als que escrivia el poeta. I moltes persones són incapaces de distingir els generats per la màquina dels autèntics. En el nostre cas, el de la imatge superior és fals i el de la inferior és autèntic.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Una interessant alternativa a les cintes transportadores

Les indústries són plenes de cintes transportadores, que s’encarreguen de portar peces o elements d’un lloc a un altre. De fet, a la nostra vida quotidiana també en tenim; per exemple a les caixes dels supermercats. Hi ha diversos tipus de cintes transportadores: de cinta, de corrons, etc. i poden ser més o menys sofisticades.

El sistema ACOPOS 6D de B&R va un pas més enllà. Es tracta de llançadores magnètiques levitants. Cada una d’elles pot transportar un o més objectes (en principi, fins a 14 kg), però és independent de les altres, i es mou mitjançant un sistema magnètic. Això permet canvis molt ràpids de configuració quan es varia el procés de producció.

Podeu trobar més informació al web de B&R.

Circuit imprès soluble

Cada any és llencen enormes quantitats de circuits electrònics. Molts no es reciclen, altres sí. Però reciclar-los té un cost molt elevat. Primerament cal extreure del circuit imprès els diferents components (circuits integrats, díodes, resistències, LED, etc.) i després ocupar-se de reciclar cada un d’aquests elements per separat.

L’empresa Jiva ha creat Soluboard®,un material per a les plaques de circuit imprès (PCB) que es descompon quan es submergeix en aigua calenta. Això permet separar fàcilment les pistes de coure i els components i, per tant, simplifica la primera fase del procés.

Podeu trobar més informació al web de Jiva Materials.

Dispositiu que permet mesurar senyals cardiovasculars i nivells bioquímics

Aquest dispositiu, desenvolupat per un equip de la Universitat de Califòrnia a San Diego, permet mesurar el ritme cardíac, la pressió arterial i els nivells de glucosa, lactat, alcohol o cafeïna de l’usuari. Per a un funcionament òptim, cal enganxar el pegat al coll de la persona.

Estan treballant per, més endavant, poder disposar d’un dispositiu que pugui llegir més marcadors. Podeu llegir més informació al web de la UCSD.