Els vehicles autònoms són més segurs que els que porten conductor?

Segons les estadístiques, la major part dels accidents tenen un error humà en la cadena de circumstàncies i això serveix d’argument per a la proliferació, en alguns llocs, dels vehicles autònoms. Però, realment és així?

Escric això després de llegir un article sobre els riscos de la intel·ligència artificial en general i l’aplicada als cotxes autònoms en particular. D’entrada, que l’error humà formi part de la cadena de circumstàncies no sempre implica que fos la causa inicial de l’accident. A més, tots sabem que els sistemes informàtics són susceptibles d’errades; o és que no se us ha penjat mai cap dispositiu electrònic?

L’article analitza, a més, la dificultat de predir què succeirà si un sistema autònom falla, la dificultat per preveure la incertesa i prendre decisions adequades en cas que es produeixi, la necessitat (però també dificultat) de mantenir al dia els sistemes autònoms i la previsió del que pot succeir si els elements colaterals necessaris (com la xarxa de comunicacions) fallen.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

El primer planetari elèctric i el músic que el va crear

Els planetaris tradicionals es movien amb engranatges que donaven a cada cos celeste el moviment adequat; en canvi, els planetaris actuals són projeccions digitals. Però entre aquests dos tipus hi va haver alguns planetaris elèctrics, com el que Clair Omar Musser va patentar al 1958.

El planetari de Musser tenia nou planetes (llavors Plutó es considerava planeta) que giraven al voltant d’una bombeta que representava el Sol. Davant del conjunt hi havia una pantalla que duia informació marcada amb pintura fluorescent, de manera que només era visible quan s’il·luminava amb llum ultraviolada.

El més curiós, però, és que el seu creador era, de fet, músic i compositor; en concret un virtuós de la marimba. Per algun motiu que no s’ha difós, Musser va canviar sobtadament de residència i d’interessos quan tenia prop de 50 anys i es va dedicar a l’astronomia i a dissenyar planetaris.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Les microxarxes interconnectades ofereixen més disponibilitat en el subministrament elèctric

El model tradicional de xarxa elèctrica consisteix en una xarxa molt gran, amb diversos nivells de tensió, a la qual es connecten elements de generació i consumidors. Una microxarxa és una versió miniatura d’una xarxa elèctrica que sol funcionar en mode local. En les darreres dècades s’ha anat aprofundint en l’estudi i l’ús de les microxarxes però principalment en sistemes aïllats de la xarxa elèctrica.

Després del pas de l’huracà Maria per Puerto Rico (setembre de 2017) es va poder observar la vulnerabilitat de la xarxa elèctrica en front dels fenòmens meteorològics extrems. Cal tenir en compte que molts consumidors van trigar una colla de mesos en tornar a tenir subministrament elèctric.

Arran d’això, s’ha començat a estudiar la possibilitat d’implementar microxarxes interconnectades. La idea és disposar de microxarxes locals que siguin capaces de funcionar de manera autònoma però que estan interconnectades amb la xarxa elèctrica. En estat normal, la xarxa elèctrica permet la distribució de l’energia, afavorint l’eficiència i l’ús de les fonts energètiques més econòmiques. En cas de fallada de la xarxa, però, les microxarxes són capaces de continuar funcionant, garantint el subministrament bàsic d’energia.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.