Aquest dispositiu, creat per Gokux, fa servir un sensor de temperatura basat en infrarojos, un microcontrolador i una pantalla per mesurar la temperatura amb un sistema casolà de dimensions reduïdes.
El circuit és molt senzill, ja que tots els elements principals es comuniquen amb un bus i2c.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Actualment al món hi ha molts planetaris, moltíssims; però la majoria són virtuals, és a dir que projecten sobre una cúpula les imatges generades amb un ordinador. Els planetaris tradicionals consistien en un conjunt de projectors moguts amb un sistema d’engranatges i motors que permetien projectar sobre la cúpula les principals estrelles i planetes en diverses posicions, segons el dia de l’any i l’hora del dia que es volgués representar.
La idea del primer planetari la va tenir Oskar von Miller, fundador del Deutsches Museum, a l'any 1912. Va proposar la seva construcció a l’empresa Carl Zeiss, que tenia molt prestigi com a constructora d’instruments òptics de qualitat. Inicialment Zeiss va rebutjar la proposta. Finalment la van acceptar i van posar Walther Bauersfeld al capdavant del projecte.
La proposta de Bauersfeld va incloure tant els projectors i el seu moviment com el disseny de la cúpula. El planetari va obrir al públic el 7 de maig de 1925. La tecnologia va ser ràpidament replicada, apareixent planetaris, amb més o menys estrelles, arreu del món.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Les xarxes elèctriques tradicionals han funcionat durant dècades i han demostrat que, amb les proteccions adequades, són molt estables. L’estabilitat rau en que els generadors tradicionals (hidroelèctrics, tèrmics, etc.) tenen grans màquines rotatives que giren de manera sincronitzada. La massa giratòria dels rotors de totes aquestes màquines té una inèrcia molt important que ajuda a mantenir l’estabilitat. En el nostre cas, a més, la xarxa de pràcticament tota Europa (llevat d’algunes illes) està interconnectada i, per tant, la inèrcia total és immensa.
Els generadors de la majoria d’energies renovables (fotovoltaica, eòlica) es connecten normalment a la xarxa amb onduladors, uns convertidors electrònics que basen la seva freqüència en la freqüència de la xarxa. Tot això funciona molt bé mentre la generació convencional genera un percentatge gran del consum però pot fallar si el percentatge renovable segueix augmentant. En el cas que un tros de xarxa es quedés desconnectat de la resta i amb només generació renovable, el sistema no funcionaria. Una possible solució és canviar la forma com es dissenyen els onduladors per tal que siguin capaços de sincronitzar-se entre ells i mantenir la freqüència, encara que no quedin generadors convencionals a la xarxa.
A l’illa hawaiana de Kauai van tenir ocasió de provar-ho el 2 d'abril de 2023. En aquesta illa, elèctricament aïllada de la resta, hi ha una important quantitat de generació renovable i un generador tèrmic de 26 MW. El dia 2 d’abril a la tarda, quan la generació solar ja estava disminuint, va fallar el generador tèrmic que, en aquell moment, estava subministrant el 60 % del total de l’energia. En unes altres circumstàncies això hauria fet caure la xarxa sencera. A Kauai, però, els onduladors escollits són capaços de mantenir la xarxa i van començar a funcionar agafant energia de les bateries. El resultat va ser que la xarxa va seguir funcionant amb només una petita disminució de la freqüència.
Està clar que si volem un futur amb més generació renovable cal invertir i investigar en onduladors per garantir l’estabilitat de la xarxa.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Actualment és molt fàcil crear pornografia falsa emprant la cara d’una persona concreta, es pot obtenir un vídeo en menys d’una hora i sense pagar ni un cèntim. És un dels efectes colaterals de la intel·ligència artificial. El problema és que aquests vídeos es fan emprant, sense el seu consentiment, fotografies de dones reals; una part significativa de les quals són menors d’edat.
No és fàcil, però, lluitar contra això. Molts estats han fet normes que només recullen parcialment el problema i la diversitat de formes de regular-ho tampoc hi ajuda. Les plataformes tampoc ho posen fàcil, especialment aquelles que es dediquen a la pornografia; que no fan distincions entre vídeos reals i falsos.
Breeze Liu i Susanna Gibson treballen per lluitar contra aquesta xacra. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquest dispositiu, creat per Giovanni Aggiustatutto, incorpora uns llums de posició i gir per a bicicleta.
Incorpora també una pantalla que mostra la velocitat i la distància recorreguda.
Per controlar els llums, porta una caixa amb polsadors al manillar; al costat de la pantalla.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Aquest rellotge, creat per Justin Atkins de RoboticWorx, fa molt més que mostrar l’hora. Mostra també Pot mesurar temperatura, altitud, humitat, pressió, concentració de gasos, inclinació i acceleració i, a més, pot mesurar distàncies.
Gràcies a la seva connectivitat, pot controlar dispositius d’internet de les coses.
Podeu trobar les instruccions completes al web de RoboticWorx.
Aquesta bicicleta, creada per la Natasha de TechnoChic, porta NeoPixels a les rodes i les barres.
Els efectes de llum estan controlats amb una placa Micro:bit i són modificables per ràdio.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Heu pensat mai l’energia que consumeix un programa, la càrrega d’una pàgina web o un sistema d’intel·ligència artificial? Sabeu quines emissions de CO2 té? Normalment els programadors no pensen en això a l’hora de fer un programa o un lloc web. Al contrari, els sistemes d’intel·ligència artificial són cada cop més complexos i els llocs web carreguen cada cop més dades per a un mateix contingut.
La tendència en el món de la computació és anar augmentant la potència de càlcul dels equips en lloc de posar els esforços en l’eficiència dels programes. El moviment cap a un programari verd treballa per aconseguir reduir la petjada de carboni dels sistemes informàtics.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Fer un rellotge de polsera és una bona manera de practicar diverses tècniques. En aquest cas, en Maso ha fet servir un petit microcontrolador, una pantalla OLED i una corretja comercial.
El circuit electrònic és molt senzill, ja que només porta el microcontrolador, la pantalla, un condensador, un polsador i la pila.
Podeu trobar les instruccions completes al web de Hackaday.
Els dispositius mòbils (telèfons, tauletes) fan servir petits altaveus per emetre el so, però els altaveus tenen unes mides que dificulten seguir fent més prims aquests dispositius; a més, l’usuari percep que el so surt per un lloc diferent de la pantalla i donant una sensació poc immersiva.
Però un equip de l’empresa Synaptics ha aconseguit desenvolupar un element piezoelèctric que és capaç de fer vibrar la pantalla del dispositiu, de manera que sigui aquesta la que emeti el so. Això permet fer els dispositius més prims i donar una sensació més immersiva però, a més, redueix el consum d’energia i, per tant, la durada de la bateria.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Enregistrar sons és actualment molt fàcil, amb el micròfon intern un ordinador portàtil o un telèfon mòbil ho podem fer; a banda, encara tenim l’opció clàssica de connectar un micròfon a l’entrada d’un dispositiu d’enregistrament o d’un ordinador.
Però enregistrar sons sota l’aigua no és tan fàcil, cal un hidròfon o micròfon subaquàtic. En DJJules ens proposa construir-lo nosaltres mateixos i provar d’enregistrar els sons de peixos i mamífers aquàtics o, fins i tot, icebergs. De fet, ens proposa dues opcions; hidròfon senzill o dual (dos micròfons). Els hidròfons, amb el seu amplificador, van encapsulats per evitar l’entrada d’aigua.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Els primers sintetitzadors de so comercials van aparèixer a la dècada de 1970 i es van perfeccionar i reduir de mida cap a la dècada de 1980. Però una primera versió de sintetitzador ja va ser desenvolupada per Hugh Le Caine l’any 1945, abans de la invenció del transistor!
El dispositiu de Le Caine, que ell va anomenar sackbut era un prototipus fet a base de components discrets i amb amplificador de vàlvules. En aquella no feien servir circuit imprès sinó que els elements s’anaven soldant els uns amb els altres, formant un embolic en tres dimensions.
A Le Caine només li preocupava el resultat sonor i, per tant, el seu dispositiu estava fet amb fustes, cartrons i altres elements de rebuig que tenia per allà.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Sembla una idea descabellada, no? Però dos investigadors de la Universitat d’Stanford diuen que pot tenir diverses aplicacions. La primera, i més evident, és fer servir un material que sigui capaç d’irradiar energia cap a l’espai; així es podrien refredar espais a base d’enviar a l’exterior de l’atmosfera l’excés d’energia. Pensen que escollint adequadament els materials es pot fer un dispositiu que emeti energia a l’espai malgrat estar rebent radiació solar.
La segona, més elaborada, consisteix en fer servir l’efecte Peltier combinat amb un emissor de radiació per aconseguir generar electricitat.
Tot plegat està encara en desenvolupament; però, qui sap, potser d’aquí a uns anys ho trobem la cosa més senzilla del món.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Actualment, per detectar la presència de contaminants perillosos a l’aigua s’han de portar mostres a un laboratori d’anàlisi. Els nivells de presència dels contaminants (ja siguin metalls pesants o bacteris) establerts com a límits no es poden detectar amb mitjans tecnològics.
Això, però, podria canviar en els propers anys. Un equip de la Universitat de Chicago està provant uns sensors basats en òxid de grafè que podrien detectar un d’aquests elements contaminants amb la sensibilitat adequada i de manera contínua (mentre el líquid circula). Només caldria posar-ne un per a cada contaminant d’interès per obtenir el resultat desitjat i a un preu assequible.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquest robot, encara en fase de desenvolupament, pot ajudar a reduir la dependència d’altres persones que pateixen aquelles que tenen discapacitats. En el disseny de les capacitats del robot i, especialment, de la interfície d’usuari hi ha participat una persona amb paràlisi a la major part del cos, juntament amb la seva família.
La idea és que el robot pugui aprendre a fer aquelles tasques senzilles que normalment requereixen que la persona discapacitada hagi de demanar ajuda diverses vegades al dia. Un dels avantatges és la possibilitat de controlar els moviments d’una tasca manualment però memoritzar-los perquè la següent vegada ja formin part d’una de les tasques disponibles.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Segons les estadístiques, la major part dels accidents tenen un error humà en la cadena de circumstàncies i això serveix d’argument per a la proliferació, en alguns llocs, dels vehicles autònoms. Però, realment és així?
Escric això després de llegir un article sobre els riscos de la intel·ligència artificial en general i l’aplicada als cotxes autònoms en particular. D’entrada, que l’error humà formi part de la cadena de circumstàncies no sempre implica que fos la causa inicial de l’accident. A més, tots sabem que els sistemes informàtics són susceptibles d’errades; o és que no se us ha penjat mai cap dispositiu electrònic?
L’article analitza, a més, la dificultat de predir què succeirà si un sistema autònom falla, la dificultat per preveure la incertesa i prendre decisions adequades en cas que es produeixi, la necessitat (però també dificultat) de mantenir al dia els sistemes autònoms i la previsió del que pot succeir si els elements colaterals necessaris (com la xarxa de comunicacions) fallen.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Els planetaris tradicionals es movien amb engranatges que donaven a cada cos celeste el moviment adequat; en canvi, els planetaris actuals són projeccions digitals. Però entre aquests dos tipus hi va haver alguns planetaris elèctrics, com el que Clair Omar Musser va patentar al 1958.
El planetari de Musser tenia nou planetes (llavors Plutó es considerava planeta) que giraven al voltant d’una bombeta que representava el Sol. Davant del conjunt hi havia una pantalla que duia informació marcada amb pintura fluorescent, de manera que només era visible quan s’il·luminava amb llum ultraviolada.
El més curiós, però, és que el seu creador era, de fet, músic i compositor; en concret un virtuós de la marimba. Per algun motiu que no s’ha difós, Musser va canviar sobtadament de residència i d’interessos quan tenia prop de 50 anys i es va dedicar a l’astronomia i a dissenyar planetaris.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
El model tradicional de xarxa elèctrica consisteix en una xarxa molt gran, amb diversos nivells de tensió, a la qual es connecten elements de generació i consumidors. Una microxarxa és una versió miniatura d’una xarxa elèctrica que sol funcionar en mode local. En les darreres dècades s’ha anat aprofundint en l’estudi i l’ús de les microxarxes però principalment en sistemes aïllats de la xarxa elèctrica.
Després del pas de l’huracà Maria per Puerto Rico (setembre de 2017) es va poder observar la vulnerabilitat de la xarxa elèctrica en front dels fenòmens meteorològics extrems. Cal tenir en compte que molts consumidors van trigar una colla de mesos en tornar a tenir subministrament elèctric.
Arran d’això, s’ha començat a estudiar la possibilitat d’implementar microxarxes interconnectades. La idea és disposar de microxarxes locals que siguin capaces de funcionar de manera autònoma però que estan interconnectades amb la xarxa elèctrica. En estat normal, la xarxa elèctrica permet la distribució de l’energia, afavorint l’eficiència i l’ús de les fonts energètiques més econòmiques. En cas de fallada de la xarxa, però, les microxarxes són capaces de continuar funcionant, garantint el subministrament bàsic d’energia.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquesta pantalla de LED, creada per justreed, té dotze fileres de dotze LED que es poden il·luminar amb qualsevol color, això permet mostrar imatges senzilles.
El muntatge és força senzill i proporciona totes les instruccions per muntar-ho.
Podeu trobar totes les explicacions al web d’Instructables.
Aquest llum, dissenyat per Andrei Erdei, té la forma d’una semiesfera.
Consta d’una base que posiciona els LED en els punts adequats i una coberta semitransparent que fa de difusor.
Podeu trobar les instruccions completes i el programa al web d’Instructables.
Aquest dispositiu, crear per Nick Koumaris és una estació meteorològica. Mostra la temperatura, la pressió i la humitat a partir de les mesures de dos sensors i la previsió del temps local, que obté d’internet.
Fa servir una pantalla de tinta electrònica que permet emprar set colors diferents, inclòs el blanc. En ser tinta electrònica, la pantalla només consumeix en el moment de modificar la imatge.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Aquest dispositiu, creat per indoorgeek, permet seleccionar un canal de ràdio per internet i reproduir el so emès.
El sistema va muntat en una caixa amb forma de cinta de casset i fa servir Wi-Fi per connectar-se a la xarxa.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Aquest projecte, dissenyat per Liz Clark, ens permet construir un visualitzador de menú. Els plats disponibles (o el que vulguem posar-hi) es van desplaçant per la pantalla fins que en seleccionem un. La Liz ens proposa fer servir diferents pantalles, si la que triem no és tàctil caldrà afegir un polsador o algun altre sistema per a la selecció.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Adafruit.
Aquest dispositiu, creat per Melissa LeBlanc-Williams, permet moure la llum d’un punter làser emprant un comandament a distància.
Fa servir un comandament Nunchuck per controlar els moviments d’uns servomotors que canvien l’orientació del punter provocant un punt de llum mòbil que fa venir ganes de seguir-lo (especialment si ets un gat).
Podeu trobar les instruccions completes i el programa al web d’Adafruit.
La idea d’extreure aigua de l’aire no és nova; de fet, ja en vam parlar fa quinze anys. Però els mètodes que se solen fer servir estan basats en la condensació, de manera que són cars i poc eficients. Avui reprenem aquest tema perquè una empresa de l’Índia ha desenvolupat un altre mètode basat en la dessecació.
El sistema es basa en dues unitats. A la unitat d’absorció, l’aire, impulsat per un ventilador, passa per una malla en la qual hi ha un dessecant líquid que n’absorbeix bona part de la humitat. Aquest dessecant es bombeja fins a una segona unitat en la qual és escalfat, de manera que desprèn un aire molt humit, quasi vapor d’aigua. Finalment, aquest aire molt humit es passa a un condensador refredat per aire que s’encarrega d’extreure’n l’aigua líquida. Si els diferents elements fan servir energies renovables, el sistema és molt eficient.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
