Aquest cub, creat per Mircemk, és capaç de mantenir-se en equilibri sobre un costat o un vèrtex. Es basa en tres motors que fan girar sengles rodes que tenen els eixos disposats en les tres direccions de l’espai.
Per al control, es fa servir un sensor que incorpora acceleròmetres i giroscopis en els tres eixos.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Aquesta candela, creada per Tim Alex Jacobs (de Mitxela), es basa en una imatge que es mostra en una matriu de LED; però, per donar-li més realisme, la imatge va canviant al mateix temps que la matriu de LED gira.
Encara que el disseny original està pensat per imitar una espelma, el mateix dispositiu es pot fer servir per a altres aplicacions, com visualitzar missatges; només cal modificar el programa.
Podeu trobar les instruccions completes al web de mitxela.
Molts museus tenen elements tecnològics exposats, però el Media Archaeology Lab (MAL), situat al campus de Boulder de la Universitat de Colorado, els procura tenir en funcionament.
Aquest museu inclou equips físics (electrònics o no), programari i llibres.
A primer cop d’ull, oferir els equips en funcionament pot semblar que té la dificultat de reparar allò espatllat; però hi ha elements que requereixen coses molt més complexes.
Per exemple, per poder veure un programa en un televisor analògic cal que existeixi encara alguna cadena que n’emeti; i allí no és el cas. Així que s’han hagut de crear el seu propi canal de televisió analògica.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum. I si algú de vosaltres visita el MAL, que ens ho expliqui.
Potser moltes de les persones que llegeixin això no saben a què ens referim quan parlem d’una ràdio a transistors; altres potser pensaran «a casa en dèiem “el transistor”». Potser no n’haureu vist mai cap; no fa gaires setmanes vaig veure una persona que n’escoltava un en un banc del carrer.
Fins a la dècada de 1950 tots els receptors de ràdio funcionaven amb vàlvules de buit, això els feia grans i pesants i impedia alimentar-los amb piles. A finals de 1954 va sortir al mercat Regency TR-1, la primera ràdio a transistors. La creació d’aquest dispositiu va ser sota l’impuls de l’empresa Texas Instruments. L’objectiu principal d’aquesta empresa no era vendre receptors de ràdio sinó provocar un increment en la venda de transistors. Però calia que el preu fos ajustat, si no no podria competir amb els receptors ja existents al mercat. El prototipus inicial tenia vuit transistors, però això el feia caríssim. Després van aconseguir rebaixar a sis i després a quatre, que era el nombre de transistors del model comercial. La patent del dispositiu havia de ser de domini públic; això permetria que hi hagués altres fabricants, fet que faria augmentar les vendes de transistors (el veritable objectiu).
Podeu llegir més informació (i veure un vídeo de com es fabricaven) a la revista IEEE Spectrum.
La indústria actual, especialment la dels vehicles elèctrics, necessita, entre altres metalls, níquel, cobalt i manganès. Atesos els costos ambientals i socials de la mineria d’aquests metalls, fa un temps que algunes empreses els van començar a obtenir a partir de la recol·lecció dels nòduls polimetàl·lics que es troben a les profunditats de l’oceà; metodologia que semblava ser més sostenible.
En un recent estudi, però, s’han trobat nivells relativament elevats d’oxigen en les zones del fons marí on es troben aquest tipus de nòduls. Atès que o s’ha trobat una altra causa que pugui fer augmentar la concentració d’oxigen en una zona on no hi arriba la llum solar (i, per tant, no hi pot haver fotosíntesi), s’està començant a pensar que aquests nòduls podrien actuar com a petites bateries que provocarien l’electròlisi de l’aigua i donarien lloc a l’oxigen. Encara hi ha moltes incògnites perquè la màxima tensió mesurada en aquests nòduls és molt menor a la que es necessita per fer l’electròlisi.
Els experts, però, comencen a pensar que l’extracció continuada d’aquests nòduls podria reduir la presència d’oxigen a elevades profunditats; fet que podria portar a la desaparició de les espècies que hi viuen (petits crustàcies, cogombres marins, anemones, etc.).
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
En algunes pel·lícules i sèries hi hem vist pantalles transparents per a ordinadors i tauletes. Evidentment és ciència-ficció, però ho veurem aviat? Hi ha empreses, com LG i Samsung, que hi estan treballant.
Aquest tipus de pantalles podrien tenir interessants aplicacions en sistemes de realitat augmentada o en elements publicitaris, per exemple. Però el cost que se’ls pot estimar, a partir de les proves fetes fins ara, els farien inviables per a la majoria de situacions. Per tant, no és previsible que en veiem aviat, llevat d’alguna aplicació molt concreta.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
La televisió, entesa com la transmissió d’imatges en directe, està en moments baixos; cada cop té menys espectadors. Però fa poques dècades era una tecnologia en auge. Que antigament els receptors de televisió eren unes caixes amb una fondària important ho sap molta gent, que fa més de mig segle era majoritàriament en blanc i negre ja no ho sap tanta gent. Però el que poca gent deu saber és que els primers sistemes de televisió eren mecànics.
Els primers sistemes acceptables de transmissió d’imatges a distància, creats per John Logie Baird, es basaven en uns discs foradat que donava voltes. Aquest ja era el principi de l'aparell de Nipkow, però Baird va aconseguir transmetre la imatge posant dos discos, un a l’emissor i un al receptor.
La història dels inicis de la televisió és molt interessant i podeu llegir-ne més informació a la revista IEEE Spectrum.
La majoria de les persones que fumen, a més d’emetre fums tòxics, tenen el mal costum de llençar les burilles a qualsevol lloc. Per això no és estrany trobar centenars de burilles, carregades de substàncies tòxiques, als carrers, parcs, platges i, fins i tot, patis de les escoles bressol. Sovint, recollir aquestes burilles no és fàcil; especialment en llocs on hi ha sorra o el terreny és irregular.
A l'Institut Italià de Tecnologia, a Gènova, han creat VERO que ve a ser un gos robòtic però amb aspiradores a les potes. El funcionament de VERO no és gens senzill. Un cop localitzada una burilla s’hi ha de costar, trobar la manera de mantenir l’equilibri durant l’aspiració i acostar la pota a la burilla mentre engega el xuclador corresponent.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
El grup Dones a l’Enginyeria (WIE) de l’Institut d’Enginyers Elèctrics i Electrònics (IEEE) va decidir aprofitar la popularitat del manga entre el jovent per difondre els estudis en àmbits STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), especialment entre les noies. Per això van crear un concurs per trobar els millors manga que servissin per a aquesta finalitat.
Alguns dels temes escollits tenen a veure amb la ciberseguretat, la intel·ligència artificial o l’aerodinàmica. Podeu trobar les històries seleccionades a les edicions de 2023 i 2024 al web de WIE-IEEE.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Segur que molts heu sentit parlar de l’Efecte Matilda. Per a aquelles persones que no, ho resumiré dient que fa referència al biaix que es produeix quan un invent o descobriment fet per una dona és menystingut o bé atribuït a un home proper (el marit, un company de feina, un col·laborador, etc.).
Aquest nom es va forjar arran d’un article escrit al 1870 per Matilda Joslyn Gage i titulat La dona com a inventora. Jo no havia tingut ocasió de llegir aquest text però fa pocs dies vaig tenir la sort de fer-ho, i en la nostra llengua. En concret, ho vaig fer a la revista Mètode, que n’ha publicat una traducció a càrrec de Carme Manuel. El podeu trobar al número 123, corresponent al quart volum de 2024.
Em vaig quedar astorat de la quantitat d’invencions femenines que arriba a esmentar. D’una part ja n’havia sentit parlar (qui em coneix sap que és una de les meves aficions) però moltes eren desconegudes per a mi. De fet, arran de l’article vaig afegir una desena d’entrades a la meva base de dades. També és cert que algunes de les dones esmentades són personatges llegendaris; però segur que al darrere s’hi amaga una dona de cant i ossos, encara que potser més humil i menys idealitzada.
És una llàstima que a l’article hi hagi moltes referències a inventores sense esmentar-ne el nom, potser la Matilda no el sabia; per exemple “una caixa de canvis ràpids, una meravella de senzillesa i comoditat, inestimable a les estacions de ferrocarril i transbordadors, invenció d’una jove de setze anys”.
Si en teniu ocasió, us animo a llegir-lo.
Segur que la majoria haureu vist la pel·lícula Toy Story o n’haureu sentit parlar. Aquesta pel·lícula es va estrenar l’any 1995 i va ser el primer llargmetratge fet completament amb animació per ordinador. Però la història que hi ha el darrere va començar molt abans, a la dècada de 1970, quan la memòria dels ordinadors es mesurava en kilobytes i la velocitat en uns pocs megahertz.
Per poder fer el seu primer curtmetratge van haver de desenvolupar tot l’entorn de programari, que van basar en micropolígons, i també un maquinari que fos capaç d’executar-ho. Després van crear una empresa, que va esdevenir Pixar, que inicialment havia de produir els ordinadors.
Podeu llegir la història i nombrosos detalls tècnics a la revista IEEE Spectrum.
Els polsos electromagnètics són ones similars a les de ràdio que poden tenir efectes greus en la xarxa elèctrica i els aparells electrònics. La causa clàssica d’aquests polsos són les tempestes solars, especialment en els períodes de màxima activitat magnètica solar. Aquests períodes, que causen aurores polars en latituds on no n’hi sol haver, es solen repetir cada onze anys.
Una segona font de polsos electromagnètics són les explosions nuclears a elevada altitud. En aquests casos es produeixen diversos tipus de polsos electromagnètics, que poden provocar danys importants en instal·lacions elèctriques. També es poden produir polsos electromagnètics de forma artificial, normalment amb finalitats bèl·liques.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Quan encara no existia la informàtica, els càlculs complexos eren molt feixucs. Abans dels sistemes elèctrics i electrònics es van dissenyar un munt de ginys mecànics per als càlculs més variats, com la resolució d’equacions o els càlculs de marees. L’any 1872 es va construir una màquina analògica de funcionament mecànic per predir les marees, basada en un disseny de William Thomson, Lord Kelvin.
Les marees depenen de diversos cicles astronòmics. El més conegut és el semidiürn lunar, de quasi dotze hores i mitja, però n’hi ha molts més; encara que normalment se’n tenen en compte 37 per a fer els càlculs. La màquina de Thomson en feia servir deu, ja que amb un sistema mecànic cada paràmetre afegit complica molt el disseny i l’ús.
El predictor de marees es pot veure al Museu de la Ciència de Londres, però podeu trobar més informació sobre ell i el seu inventor a la revista IEEE Spectrum.
