Actualment la realització de radiografies està molt limitada, amb temps d’exposició molt curts i moltes precaucions però al segle passat, durant algunes dècades, els raigs X es van fer servir àmpliament i amb ben poques precaucions.
No era estrany que en una revisió mèdica rutinària el metge mirés al pacient per la pantalla. No era una fotografia amb una exposició pràcticament instantània sinó una exposició que podia durar alguns minuts, amb el pacient entre la font de raigs X i la pantalla i el metge darrere la pantalla. En pediatria era normal que els pares es situessin al costat del metge i, per tant, estiguessin exposats a la radiació.
Els raigs X també es feien servir per a altres aplicacions més prescindibles. No era estrany trobar aquests aparells en sabateries, on es feien servir per veure si el número de sabata escollit era l’adequat. En aquest cas, l’exposició durava tant com fos necessari per fer la comprovació.
Poc a poc van anant quedar clars els riscos de la radiació i es van anar establint límits, deixant com a relíquies històriques tots els dispositius d’exposició indeterminada. Podeu llegir una explicació més detallada a la revista IEEESpectrum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari