Aquest dispositiu, creat per Gokux, fa servir un sensor de temperatura basat en infrarojos, un microcontrolador i una pantalla per mesurar la temperatura amb un sistema casolà de dimensions reduïdes.
El circuit és molt senzill, ja que tots els elements principals es comuniquen amb un bus i2c.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Actualment al món hi ha molts planetaris, moltíssims; però la majoria són virtuals, és a dir que projecten sobre una cúpula les imatges generades amb un ordinador. Els planetaris tradicionals consistien en un conjunt de projectors moguts amb un sistema d’engranatges i motors que permetien projectar sobre la cúpula les principals estrelles i planetes en diverses posicions, segons el dia de l’any i l’hora del dia que es volgués representar.
La idea del primer planetari la va tenir Oskar von Miller, fundador del Deutsches Museum, a l'any 1912. Va proposar la seva construcció a l’empresa Carl Zeiss, que tenia molt prestigi com a constructora d’instruments òptics de qualitat. Inicialment Zeiss va rebutjar la proposta. Finalment la van acceptar i van posar Walther Bauersfeld al capdavant del projecte.
La proposta de Bauersfeld va incloure tant els projectors i el seu moviment com el disseny de la cúpula. El planetari va obrir al públic el 7 de maig de 1925. La tecnologia va ser ràpidament replicada, apareixent planetaris, amb més o menys estrelles, arreu del món.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Les xarxes elèctriques tradicionals han funcionat durant dècades i han demostrat que, amb les proteccions adequades, són molt estables. L’estabilitat rau en que els generadors tradicionals (hidroelèctrics, tèrmics, etc.) tenen grans màquines rotatives que giren de manera sincronitzada. La massa giratòria dels rotors de totes aquestes màquines té una inèrcia molt important que ajuda a mantenir l’estabilitat. En el nostre cas, a més, la xarxa de pràcticament tota Europa (llevat d’algunes illes) està interconnectada i, per tant, la inèrcia total és immensa.
Els generadors de la majoria d’energies renovables (fotovoltaica, eòlica) es connecten normalment a la xarxa amb onduladors, uns convertidors electrònics que basen la seva freqüència en la freqüència de la xarxa. Tot això funciona molt bé mentre la generació convencional genera un percentatge gran del consum però pot fallar si el percentatge renovable segueix augmentant. En el cas que un tros de xarxa es quedés desconnectat de la resta i amb només generació renovable, el sistema no funcionaria. Una possible solució és canviar la forma com es dissenyen els onduladors per tal que siguin capaços de sincronitzar-se entre ells i mantenir la freqüència, encara que no quedin generadors convencionals a la xarxa.
A l’illa hawaiana de Kauai van tenir ocasió de provar-ho el 2 d'abril de 2023. En aquesta illa, elèctricament aïllada de la resta, hi ha una important quantitat de generació renovable i un generador tèrmic de 26 MW. El dia 2 d’abril a la tarda, quan la generació solar ja estava disminuint, va fallar el generador tèrmic que, en aquell moment, estava subministrant el 60 % del total de l’energia. En unes altres circumstàncies això hauria fet caure la xarxa sencera. A Kauai, però, els onduladors escollits són capaços de mantenir la xarxa i van començar a funcionar agafant energia de les bateries. El resultat va ser que la xarxa va seguir funcionant amb només una petita disminució de la freqüència.
Està clar que si volem un futur amb més generació renovable cal invertir i investigar en onduladors per garantir l’estabilitat de la xarxa.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
