Limor Fried una emprenedora d’èxit

En el número de setembre de la revista The Institute llegia la biografia (que, en part, ja coneixia) de la Limor Fried (més coneguda com a Lady Ada). Va començar al seu dormitori, en una residència d’estudiants. Allà mantenia un bloc sobre projectes per a fer-se un/a mateix/a. Alguns dels seus lectors li demanaven que els ajudés a aconseguir els materials i va començar a preparar kits de muntatge que anava a portar personalment a l’oficina de correus.



Poc a poc, l’activitat va anar creixent i va fundar l’empresa Adafruit una empresa que actualment ocupa uns locals de 930 m² i té 83 persones contractades. Adafruit comercialitza materials electrònics per a hobby. El nom de l’empresa és en honor a Ada Lovelace, una matemàtica anglesa del segle XIX que es considera la primera programadora informàtica (en una època en la que els ordinadors electrònics no existien).



En el mateix número de la revista trobem altres tres dones emprenedores (i també dos homes). També ens explica la història de dues empreses actualment molt conegudes, Hewlett-Packard i Medtronic, però que van començar en garatges.

Una segona vida per a les centrals tèrmiques

Actualment moltes centrals tèrmiques del món es passen la major part de l’any aturades. La disminució de la demanda com a conseqüència de la crisi, la creixent presència d’electricitat d’origen eòlic i solar i les exigents condicions ambientals fan que només siguin competitives quan hi ha puntes de demanda.

Al mateix temps, el creixent percentatge d’energia renovable fa que cada cop sigui més baixa la potència implicada en generadors que estiguin girant a la velocitat que correspon a la freqüència de la xarxa (és a dir, els de centrals hidràuliques i tèrmiques). Tradicionalment aquests generadors girant en sincronisme ajudaven, i molt, a l’estabilitat de la xarxa.

D’altra banda, la generació renovable distribuïda provoca que, en funció del repartiment de la generació i la càrrega en cada moment, alguns nusos de la xarxa puguin tenir tensions més altes de les desitjables i altres tensions més baixes.

A la vista del que hem comentat fins ara, unes quantes empreses elèctriques arreu del món han començat a convertir els generadors d’algunes centrals tèrmiques en compensadors síncrons. El compensador síncron és un alternador que no està connectat a cap font d’energia (per exemple, una turbina de vapor) sinó que gira lliurement en buit. Controlant l’excitació d’aquest alternador aconseguim variar la reactiva que genera o consumeix i, de retruc, controlar la tensió en el nus de la xarxa on està connectat.



La central deixa de contaminar però passa a funcionar durant la major part de l’any. La presència d’aquest generador rodant no afecta a l’intercanvi de potència en condicions normals però ajuda a mantenir l’estabilitat de la xarxa.

Podeu llegir més informació al número d’agost de la revista IEEE Spectrum.

Aviat podrem imprimir els circuits impresos

Fa una mica més de 18 mesos vam parlar sobre la proposta de fer impressores que permetessin fer circuits impresos. Ara ja són més a prop nostre.

Recentment un conegut web de micromecenatge ha recollit fons per finançar la construcció d’una impressora de circuits impresos que no només fa les pistes del circuit; a més pot afegir capes d’aïllant i soldar els components. Aquest model d’impressora ha guanyat el prestigiós premi James Dyson.



Podeu veure més informació i encarregar la vostra impressora al web de Voltera.

Pantalles acústiques que generen electricitat

Molts trams urbans de carreteres i autopistes tenen barreres acústiques o les tindran en un futur proper. Un grup de la Eindhoven University of Technology ha pensat en la possibilitat de fer servir aquestes barreres per generar electricitat.

Però, atès que les barreres s’instal·len verticalment, la quantitat de radiació que hi arriba és massa baixa i no seria raonable posar-hi Per això, han dissenyat unes barreres acústiques de colors cridaners que estan fetes d’un material que concentra la llum solar cap als seus extrems que és on es posaran les cèl·lules fotovoltaiques.



Les barreres proposades estan formades per plafons de cinc metres de llarg. Cada vint metres (quatre plafons) de barrera permetrà obtenir energia suficient per alimentar una llar.

Podeu llegir més informació al web de la Eindhoven University of Technology.

Cintes transportadores per substituir el metro

Un estudi d’arquitectura proposa substituir una de les línies del metro de Londres per cintes transportadores. La idea recorda a les cintes que ja trobem a l’aeroport d’El Prat o en alguns intercanviadors del metro de la Ciutat Comtal però és més sofisticada.



La proposta consisteix en tres cintes adjacents entre sí. La més propera a l’andana és la més lenta i la més interior és la més ràpida (es proposen 24 km/h). La central té una velocitat intermèdia. Els usuaris s’incorporarien per la cinta lenta i, si ho desitgen, poden passar successivament a les altres dues. La cinta ràpida podria tenir seients pensant en trajectes llargs. En total la línia tindria 28 km de llarg i es proposa implementar el sistema en els dos sentits.

Podeu llegir més informació al web de Los Replicantes.

Jo no m’imagino una única cinta de 28 km de llarg i, per tant, suposo que haurien de ser diversos trams. No acabo de veure clar com es resoldrien els canvis d’un tram al següent per evitar el risc que algú quedi atrapat. Encara veig menys clar el tema dels seients. Què passa amb ells quan s’arriba al final? I si algú s’hi queda adormit? Si es porta a la pràctica, haurem d’anar-ho a veure.

La transmissió d’energia des de l’espai, una mica més a prop

Fa cosa d’un any parlàvem de la idea de posar plaques fotovoltaiques a l’espai  (on no es fa mai de nit) i captar energia que després es pugui transmetre a la terra per mitjà de microones.



La notícia ara és que, després de mesos treballant-hi, ja s’ha aconseguit transmetre energia a distància mitjançant microones. De moment, la distància no és gaire llarga ja que amb 55 metres no arribem a l’espai exterior. Tampoc s’ha aconseguit enviar massa potència, de moment 1,8 kW (no dóna ni per a una rentadora). Caldrà, doncs, seguir-hi treballant força temps per aconseguir enviar gigawatts a distàncies de milers de kilòmetres.

Podeu llegir més informació al web de Sector Electricidad.

Alternativa a les torres d’alta tensió

Les torres d’alta tensió són estructures relativament altes i amples. Les mides exteriors estan fixades en funció de la tensió de la línia i, per tant, no es poden reduir.

Però podem fer algunes coses per disminuir-ne l’impacte visual. Una d’elles, de la qual ja n’hem parlat més d’un cop, és dissenyar les torres de manera que tinguin algun valor artístic. L’altra, que comentem avui, consisteix en disminuir la quantitat d’elements estructurals.

Les estructures Cross Rope consisteixen en dues torres columnes entre les quals penja un cable d’acer galvanitzat en el que s’uneixen els aïlladors. Vist de lluny, els únics elements que afectes sensiblement al camp visual són les columnes.

Aquest tipus d’estructures ja s’estan fent servir, que sapiguem, a Sudàfrica i a l’Argentina, d’on és la fotografia següent.



Fixem-nos que aquesta és una línia quàdruplex, que no són les que tenim per aquí (típicament dúplex, però alguna és tríplex) i, per tant, no es pot comparar directament amb les nostres.

Per als “elèctrics”, podeu consultar la denominació dels diferents elements al web de Sector Electricidad.