Joc amb LED que s’encenen sense fils

Tots hem jugat algun cop amb jocs en els que inclinant una capsa hi ha uns elements que es mouen al seu interior i hi ha algun repte que cal aconseguir. En aquest cas, la Debra de Geek Mom Projects ha decidit anar un pas més enllà i fer que els elements que es moguin tinguin un LED. Però, si els elements s’han de poder moure lliurement, no hi poden haver cables de connexió.

La Debra ho ha resolt alimentant els LED per inducció electromagnètica, de manera que l’energia arriba des d’una bobina que està a la part exterior de la capsa.

No hem trobat l’explicació de com ho ha fet però podeu veure un vídeo del resultat al seu compte de Twitter.

La xarxa elèctrica podria ser molt vulnerable a les explosions nuclears a alta alçada

Fa dècades que se sap que les explosions nuclears produïdes a alta alçada (centenars de quilòmetres d’altura) poden induir pertorbacions a la xarxa elèctrica però aquest coneixement es basava exclusivament en uns pocs casos que s’havien esdevinguts en el passat.

Més recentment, als Estats Units s’ha analitzat el tema amb més profunditat i partint de dades més actuals. El resultat és que una explosió nuclear a aquestes alçades (que tindria poca repercussió directa sobre la població) podria provocar fallades greus i avaries en dispositius electrònics i deixar fora de servei la xarxa elèctrica a alguns milers de quilòmetres al voltant de la vertical del punt de l’explosió.

Alguns països ja estan començant a preparar la seva xarxa elèctrica i a preveure plans d’actuació per al cas que es produís un atac d’aquest tipus. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

La màquina Enigma i altres màquines mecàniques de xifratge

La criptografia i el xifrat de missatges són temes apassionants per a moltes persones. Actualment els xifrats es basen en sistemes electrònics i informàtics però fins als anys 1960 els sistemes emprats eren mecànics.

Probablement la màquina Enigma (que era la que feia servir l’exercit alemany durant la Segona Guerra Mundial) és la màquina de xifratge més coneguda. Es tracta d’una veritable obra d’enginyeria i precisió que combina sistemes mecànics i elèctrics.

Escric aquesta entrada després de llegir un article de Jon D. Paul en el que parla, entre altres coses, de la història de la màquina HX-63, que probablement va ser la darrera màquina mecànica de xifratge de la història. Es tractava d’un dispositiu excepcional que permetia codificacions molt més segures que les emprades en l’actualitat.

Podeu llegir l’article a la revista IEEE Spectrum.

Vols fer-te un oscil·loscopi digital?

Algunes plaques de les que es fan servir per fer projectes personals tenen prou potència com per fer un oscil·loscopi digital. Avui parlem d’un de 200 kHz, creat per sainisagar7294, que està basat en una placa Raspberry Pi Pico.

 

Com a pantalla fa servir un telèfon mòbil i, atès que tots els botons estan a la pantalla, el nombre de components necessari és molt reduït.

 Podeu trobar les instruccions per fer-ne un al web d’Instructables.

L’optòfon, el primer aparell per convertir lletres en sons

Al llarg de la història hi ha hagut diferents invents que han intentat posar la lectura a l’abast de les persones cegues. Probablement el més conegut és el sistema Braille, que permet llegir passant el dit per sobre uns patrons de punts que representen les lletres.

Però també hi ha hagut intents de fer dispositius que permetessin convertir les lletres d’un llibre normal en sons; com l’optòfon, de 1913. Aquest dispositiu, inventat per Edmund Edward Fournier d'Albe feia servir cèl·lules fotoelèctriques per detectar els punts foscos i clars d’una lletra i convertia els patrons de punts en notes musicals. Una persona que s’acostumés a fer-lo servir podia captar les melodies i saber a quina lletra corresponia cada una, això li permetia entendre el text, encara que a una velocitat molt més lenta de la que correspondria a una persona que pogués llegir realment el text.

L’optòfon no va tenir gaire èxit però va posar les bases per als mètodes de reconeixement òptic de caràcters que es van començar a implementar en els ordinadors digitals.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Comandament a distància simplificat per a gent gran

Moltes persones grans tenen dificultat per fer servir correctament un comandament a distància i sovint només fan servir el televisor per veure uns quants canals. Per què no fer-los un comandament a distància amb els mínims botons imprescindibles i convenientment etiquetats.

Per facilitar la vida als seus avis, una persona que signa edes26 va crear un comandament que només té quatre botons: un per encendre i apagar l’aparell i els altres per als tres canals que miren habitualment. En prémer un dels botons s’envien (per transmissió infraroja) els codis corresponents als botons que caldria prémer per aconseguir el que es desitja.

Al web de Reddit hi podeu trobar el programa i uns comentaris que donen a entendre com s’ha fet el circuit.

Quan a les cases hi havia dos comptadors elèctrics

Actualment cada llar té un comptador d’electricitat i el més habitual és que estigui en una part comuna. Però abans era habitual que a les cases hi hagués els comptadors (sí, en plural) al rebedor. Per què hi havia dos comptadors? Perquè antigament es subministrava separadament l’electricitat per als electrodomèstics (el que s’anomenava força) de la que era per a enllumenat (el que es deia llum), amb preus diferents. Al començament al circuit d'enllumenat només hi havia llums de sostre però més tard es van afegir endolls per a l'enllumenat, pensats per a llums de sobretaula o de peu. Els endolls eren diferents, per evitar que es connectessin aparells potents en els circuits d’enllumenat (de com eren aquests endolls en vaig parlar a l’entrada anterior). Al circuit d’enllumenat s’hi podien connectar aparells de ràdio, tocadiscs i altres dispositius de baix consum (màquines d’afaitar i televisors, per exemple) sense risc de fondre el fusible; però no aparells més potents.

Per descomptat, al comerç es podien trobar adaptadors que permetien connectar endolls d’un tipus en bases de l’altre.

Era força freqüent que a les habitacions d’hostals i fondes no hi hagués endolls i, per tant, molts viatgers anaven proveïts d’uns dispositius, anomenats lladres, que es posaven entre el portalàmpades i la bombeta i permetien connectar un o dos aparells. A vegades hi ha persones que, per extensió, anomenen lladres a les clavilles múltiples però, de fet, els veritables lladres eren els que permetien connectar electrodomèstics en una habitació on no hi havia endolls.

En algunes zones tots dos subministraments eren a 127 V (popularment anomenat 125 V) però en altres el circuit d’enllumenat era de 127 V i el de força de 220 V. Anys més tard es va passar tot a 220 V i més recentment, a l’unificar-nos amb la resta d’Europa (2003), a 230 V.