L’alternativa a les línies aèries són els cables subterranis. Els conductors de les línies elèctriques són nus, no tenen cap tipus d’aïllament (tret dels punts on es subjecten a les torres). En canvi, els cables subterranis requereixen aïllament en tot el recorregut del cable. Com més alta és la tensió, aquest aïllament ha de ser més gruixut, però també més pur i més homogeni per evitar que el cable pugui patir una descàrrega.
Els cables subterranis requereixen, doncs, molt més material que els aeris. Tinguem present que la potència que es pot transportar amb un conductor aeri de 4 cm de diàmetre requereix cable subterrani de 15 cm de diàmetre. Els materials que porten els cables, d’elevat cost de fabricació, són també difícilment separables per al seu posterior reciclat quan es desmantella la línia. La fotografia següent ens mostra les diferents capes d’un cable subterrani per a 230 kV.
Els cables es fabriquen en forma contínua donant lloc a tirades de centenars de metres. Les diferents llargades s’han d’anar connectant entre si mitjançant elements d’unió. Aquestes unions dels cables s’han de fer en el propi lloc d’instal·lació, la qual cosa no és fàcil, però cal garantir una gran perfecció del resultat. La més petita impuresa o bombolla d’aire en un punt d’unió pot donar lloc a una descàrrega que inutilitzi el cable durant dies i requereixi una complicada reparació a base d’excavar, afegir un nou tros de cable i dues unions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari