Fer un rellotge de polsera és una bona manera de practicar diverses tècniques. En aquest cas, en Maso ha fet servir un petit microcontrolador, una pantalla OLED i una corretja comercial.
El circuit electrònic és molt senzill, ja que només porta el microcontrolador, la pantalla, un condensador, un polsador i la pila.
Podeu trobar les instruccions completes al web de Hackaday.
Els dispositius mòbils (telèfons, tauletes) fan servir petits altaveus per emetre el so, però els altaveus tenen unes mides que dificulten seguir fent més prims aquests dispositius; a més, l’usuari percep que el so surt per un lloc diferent de la pantalla i donant una sensació poc immersiva.
Però un equip de l’empresa Synaptics ha aconseguit desenvolupar un element piezoelèctric que és capaç de fer vibrar la pantalla del dispositiu, de manera que sigui aquesta la que emeti el so. Això permet fer els dispositius més prims i donar una sensació més immersiva però, a més, redueix el consum d’energia i, per tant, la durada de la bateria.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Enregistrar sons és actualment molt fàcil, amb el micròfon intern un ordinador portàtil o un telèfon mòbil ho podem fer; a banda, encara tenim l’opció clàssica de connectar un micròfon a l’entrada d’un dispositiu d’enregistrament o d’un ordinador.
Però enregistrar sons sota l’aigua no és tan fàcil, cal un hidròfon o micròfon subaquàtic. En DJJules ens proposa construir-lo nosaltres mateixos i provar d’enregistrar els sons de peixos i mamífers aquàtics o, fins i tot, icebergs. De fet, ens proposa dues opcions; hidròfon senzill o dual (dos micròfons). Els hidròfons, amb el seu amplificador, van encapsulats per evitar l’entrada d’aigua.
Podeu trobar les instruccions completes al web d’Instructables.
Els primers sintetitzadors de so comercials van aparèixer a la dècada de 1970 i es van perfeccionar i reduir de mida cap a la dècada de 1980. Però una primera versió de sintetitzador ja va ser desenvolupada per Hugh Le Caine l’any 1945, abans de la invenció del transistor!
El dispositiu de Le Caine, que ell va anomenar sackbut era un prototipus fet a base de components discrets i amb amplificador de vàlvules. En aquella no feien servir circuit imprès sinó que els elements s’anaven soldant els uns amb els altres, formant un embolic en tres dimensions.
A Le Caine només li preocupava el resultat sonor i, per tant, el seu dispositiu estava fet amb fustes, cartrons i altres elements de rebuig que tenia per allà.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Sembla una idea descabellada, no? Però dos investigadors de la Universitat d’Stanford diuen que pot tenir diverses aplicacions. La primera, i més evident, és fer servir un material que sigui capaç d’irradiar energia cap a l’espai; així es podrien refredar espais a base d’enviar a l’exterior de l’atmosfera l’excés d’energia. Pensen que escollint adequadament els materials es pot fer un dispositiu que emeti energia a l’espai malgrat estar rebent radiació solar.
La segona, més elaborada, consisteix en fer servir l’efecte Peltier combinat amb un emissor de radiació per aconseguir generar electricitat.
Tot plegat està encara en desenvolupament; però, qui sap, potser d’aquí a uns anys ho trobem la cosa més senzilla del món.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Actualment, per detectar la presència de contaminants perillosos a l’aigua s’han de portar mostres a un laboratori d’anàlisi. Els nivells de presència dels contaminants (ja siguin metalls pesants o bacteris) establerts com a límits no es poden detectar amb mitjans tecnològics.
Això, però, podria canviar en els propers anys. Un equip de la Universitat de Chicago està provant uns sensors basats en òxid de grafè que podrien detectar un d’aquests elements contaminants amb la sensibilitat adequada i de manera contínua (mentre el líquid circula). Només caldria posar-ne un per a cada contaminant d’interès per obtenir el resultat desitjat i a un preu assequible.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquest robot, encara en fase de desenvolupament, pot ajudar a reduir la dependència d’altres persones que pateixen aquelles que tenen discapacitats. En el disseny de les capacitats del robot i, especialment, de la interfície d’usuari hi ha participat una persona amb paràlisi a la major part del cos, juntament amb la seva família.
La idea és que el robot pugui aprendre a fer aquelles tasques senzilles que normalment requereixen que la persona discapacitada hagi de demanar ajuda diverses vegades al dia. Un dels avantatges és la possibilitat de controlar els moviments d’una tasca manualment però memoritzar-los perquè la següent vegada ja formin part d’una de les tasques disponibles.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
