La idea del sintetitzador de so és més antiga del que pensem

Els primers sintetitzadors de so comercials van aparèixer a la dècada de 1970 i es van perfeccionar i reduir de mida cap a la dècada de 1980. Però una primera versió de sintetitzador ja va ser desenvolupada per Hugh Le Caine l’any 1945, abans de la invenció del transistor!

El dispositiu de Le Caine, que ell va anomenar sackbut era un prototipus fet a base de components discrets i amb amplificador de vàlvules. En aquella no feien servir circuit imprès sinó que els elements s’anaven soldant els uns amb els altres, formant un embolic en tres dimensions.

A Le Caine només li preocupava el resultat sonor i, per tant, el seu dispositiu estava fet amb fustes, cartrons i altres elements de rebuig que tenia per allà.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Podem treure energia de la fredor de l’espai?

Sembla una idea descabellada, no? Però dos investigadors de la Universitat d’Stanford diuen que pot tenir diverses aplicacions. La primera, i més evident, és fer servir un material que sigui capaç d’irradiar energia cap a l’espai; així es podrien refredar espais a base d’enviar a l’exterior de l’atmosfera l’excés d’energia. Pensen que escollint adequadament els materials es pot fer un dispositiu que emeti energia a l’espai malgrat estar rebent radiació solar.

La segona, més elaborada, consisteix en fer servir l’efecte Peltier combinat amb un emissor de radiació per aconseguir generar electricitat.

Tot plegat està encara en desenvolupament; però, qui sap, potser d’aquí a uns anys ho trobem la cosa més senzilla del món.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Detecció de contaminants a l’aigua

Actualment, per detectar la presència de contaminants perillosos a l’aigua s’han de portar mostres a un laboratori d’anàlisi. Els nivells de presència dels contaminants (ja siguin metalls pesants o bacteris) establerts com a límits no es poden detectar amb mitjans tecnològics.

Això, però, podria canviar en els propers anys. Un equip de la Universitat de Chicago està provant uns sensors basats en òxid de grafè que podrien detectar un d’aquests elements contaminants amb la sensibilitat adequada i de manera contínua (mentre el líquid circula). Només caldria posar-ne un per a cada contaminant d’interès per obtenir el resultat desitjat i a un preu assequible.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Robot d’assistència personal

Aquest robot, encara en fase de desenvolupament, pot ajudar a reduir la dependència d’altres persones que pateixen aquelles que tenen discapacitats. En el disseny de les capacitats del robot i, especialment, de la interfície d’usuari hi ha participat una persona amb paràlisi a la major part del cos, juntament amb la seva família.

La idea és que el robot pugui aprendre a fer aquelles tasques senzilles que normalment requereixen que la persona discapacitada hagi de demanar ajuda diverses vegades al dia. Un dels avantatges és la possibilitat de controlar els moviments d’una tasca manualment però memoritzar-los perquè la següent vegada ja formin part d’una de les tasques disponibles.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Els vehicles autònoms són més segurs que els que porten conductor?

Segons les estadístiques, la major part dels accidents tenen un error humà en la cadena de circumstàncies i això serveix d’argument per a la proliferació, en alguns llocs, dels vehicles autònoms. Però, realment és així?

Escric això després de llegir un article sobre els riscos de la intel·ligència artificial en general i l’aplicada als cotxes autònoms en particular. D’entrada, que l’error humà formi part de la cadena de circumstàncies no sempre implica que fos la causa inicial de l’accident. A més, tots sabem que els sistemes informàtics són susceptibles d’errades; o és que no se us ha penjat mai cap dispositiu electrònic?

L’article analitza, a més, la dificultat de predir què succeirà si un sistema autònom falla, la dificultat per preveure la incertesa i prendre decisions adequades en cas que es produeixi, la necessitat (però també dificultat) de mantenir al dia els sistemes autònoms i la previsió del que pot succeir si els elements colaterals necessaris (com la xarxa de comunicacions) fallen.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

El primer planetari elèctric i el músic que el va crear

Els planetaris tradicionals es movien amb engranatges que donaven a cada cos celeste el moviment adequat; en canvi, els planetaris actuals són projeccions digitals. Però entre aquests dos tipus hi va haver alguns planetaris elèctrics, com el que Clair Omar Musser va patentar al 1958.

El planetari de Musser tenia nou planetes (llavors Plutó es considerava planeta) que giraven al voltant d’una bombeta que representava el Sol. Davant del conjunt hi havia una pantalla que duia informació marcada amb pintura fluorescent, de manera que només era visible quan s’il·luminava amb llum ultraviolada.

El més curiós, però, és que el seu creador era, de fet, músic i compositor; en concret un virtuós de la marimba. Per algun motiu que no s’ha difós, Musser va canviar sobtadament de residència i d’interessos quan tenia prop de 50 anys i es va dedicar a l’astronomia i a dissenyar planetaris.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Les microxarxes interconnectades ofereixen més disponibilitat en el subministrament elèctric

El model tradicional de xarxa elèctrica consisteix en una xarxa molt gran, amb diversos nivells de tensió, a la qual es connecten elements de generació i consumidors. Una microxarxa és una versió miniatura d’una xarxa elèctrica que sol funcionar en mode local. En les darreres dècades s’ha anat aprofundint en l’estudi i l’ús de les microxarxes però principalment en sistemes aïllats de la xarxa elèctrica.

Després del pas de l’huracà Maria per Puerto Rico (setembre de 2017) es va poder observar la vulnerabilitat de la xarxa elèctrica en front dels fenòmens meteorològics extrems. Cal tenir en compte que molts consumidors van trigar una colla de mesos en tornar a tenir subministrament elèctric.

Arran d’això, s’ha començat a estudiar la possibilitat d’implementar microxarxes interconnectades. La idea és disposar de microxarxes locals que siguin capaces de funcionar de manera autònoma però que estan interconnectades amb la xarxa elèctrica. En estat normal, la xarxa elèctrica permet la distribució de l’energia, afavorint l’eficiència i l’ús de les fonts energètiques més econòmiques. En cas de fallada de la xarxa, però, les microxarxes són capaces de continuar funcionant, garantint el subministrament bàsic d’energia.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.