Una nova manera d’entendre les càmeres digitals

Actualment tenim bàsicament dos tipus de càmeres digitals: les dels dispositius mòbils i les SLR. Les primeres són senzilles i compactes i tenen una àmplia profunditat de camp però no fan fotografies d’alta qualitat i no permeten tenir distàncies focals diferents. Les càmeres digitals SLR (DSLR) tenen l’opció de canviar els objectius i fer servir objectius amb zoom a més de fer fotografies de molt alta qualitat però (deixant de banda el preu) tenen un pes i unes mides considerables.

En Rajiv Laroia ha intentat combinar els avantatges de les dues classes de càmera en el seu nou prototipus. La seva càmera té unes dimensions una mica més grans que les del mòbil (especialment el gruix) però té setze objectius, cinc de curta distància focal (equivalents a 28 mm), cinc de mitjana distància focal (70 mm) i sis de llarga (150 mm). Cada objectiu captura imatges a tretze megapíxels, cada un des d’una perspectiva lleugerament diferent als altres.

Per a cada distància focal i profunditat de camp seleccionades per l’usuari s’agafaran imatges amb uns quants objectius i serà el software de la càmera el que composarà la imatge final. Amb aquesta càmera el pes ja no és una excusa per fer bones fotos.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Fonògraf en kit

Aquesta vegada m’he atrevit a presentar un tema que no té relació amb l’electricitat però que té un valor històric important. Espero que no m’ho tindreu en compte.

El fonògraf original d’Edison, potser el seu invent més emblemàtic, gravava el so fent marques sobre un cilindre giratori de cera. L’empresa japonesa Gakken fabrica uns fonògrafs en kit basats en l’invent original d’Edison. La gravació es fa sobre una espelma de cera.

Aquest kit té, però, té dos inconvenients. El primer és que només pot gravar quinze segons en cada espelma i el segon és que les instruccions estan exclusivament en japonès, però estan molt il·lustrades.


De tots els meus invents, el fonògraf és el que més m'agrada - Thomas A. Edison

Detinguda per portar tecnologia vestible

Quan preparava l’entrada anterior del blog vaig trobar, per casualitat, una pàgina que em va sorprendre i, a partir d’allí, vaig estirar del fil fins arribar a la notícia original. És una notícia de fa gairebé deu anys però no m’he pogut estar de comentar-la.

Star Simpson és la noia que va idear i tirar endavant el projecte de les plaques Circuit Classics que comentàvem a l’entrada anterior. Ella va ser detinguda a un aeroport de Boston quan portava un element de tecnologia vestible a la seva jaqueta, en concret una estrella formada per LED de color verd.

Pel que sembla, una treballadora del taulell d’informació al que ella es va adreçar va pensar-se que duia una bomba i va activar totes les alarmes. De res va servir que ella expliqués que, de fet, era una obra artística.

Si us mireu la fotografia de la jaqueta veureu que es tracta d’un muntatge força bast, ara tenim elements especials per cosir que ens permetrien fer un disseny molt més atractiu.

Per tant, si us poseu elements de tecnologia vestible, vigileu de no anar a llocs amb especials mesures de seguretat.

Podeu llegir la notícia que es va publicar en un diari del MIT (on ella va estudiar), en un altre diari i una entrevista que li van fer just un any després.

Rememorant els circuits de Forrest Mims

Molta gent va aprendre electrònica bàsica als anys 70 i 80 amb els llibres de Forrest M. Mims III, en especial el famós Getting Started in Electronics. Aquests llibres, que eren escrits a mà i portaven els esquemes també fets a mà, encara estan a la venda.

Recentment l’enginyera Star Simpson ha creat una versió decorativa dels principals circuits del llibre. Es tracta d’unes plaques que porten imprès el nom del circuit, una còpia de l’esquema original del llibre i un diagrama topològic del circuit amb els components reals preparats per funcionar.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum i a la pàgina de micromecenatge del projecte.

Set dones que van canviar el món

L’empresa LittleBits, que fabrica jocs i equips educatius d’electrònica i tecnologia, ha publicat recentment una llista de les set dones en STEM que totsels infants han de conèixer ja que, segons afirmen, elles van canviar el món.

Les dones a les que fan referència són les següents:

• Vera Rubin, descobridora de la matèria fosca
• Rosalind Franklin, que va fer importants descobriments sobre l’estructura de l’ADN i en el camp de la cristal·lografia
• Mae Jemison, la primera dona afroamericana que va viatjar a l’espai
• Katherine Johnson, que va tenir un paper destacat en els equips científics dels primers viatges espacials
• Dorothy Vaughan, que també va tenir un paper destacat en els equips científics dels primers viatges espacials
• Mary Jackson, que també va tenir un paper destacat en els equips científics dels primers viatges espacials
• Ada Lovelace (foto), la primera persona que va programar ordinadors

Evidentment, la llista té un cert biaix ja que està feta als EUA. De fet, part de la llista coincideix amb una altra que publica la Casa Blanca on hi ha vint dones o grups de dones.  És curiós que en cap de les dues no hi surti, per exemple, Maria Skłodowska Curie.

En tot cas, sí que caldria que els infants i joves coneguessin més la història de les dones que han tingut papers destacats en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques.

Emmagatzemant informació en alta densitat

Cada cop emmagatzemem més informació, normalment en forma digital. Aquesta informació emmagatzemada ocupa moltíssim espai malgrat els sistemes d’emmagatzematge massiu van augmentant de prestacions i disminuint de mida. Un altre problema és garantir que les dades emmagatzemades perduren al llarg del temps.

Una part important de les dades que emmagatzemem potser no les farem servir o qui sap si només una vegada al cap de molts anys. Per aquests tipus de dades s’estan intentant trobar sistemes d’emmagatzematge d’altíssima densitat malgrat puguin ser lents.

Però ja fa molts mil·lennis que disposem d’un sistema d’emmagatzemar informació d’alta densitat: l’ADN. Sobre l’ADN es pot emmagatzemar 1 ZB (un zettabyte¹) de dades en només un gram de material. I és un sistema altament perdurable en condicions de fred adequades. El que manca, només, és la manera de codificar els nostres fitxers digitals en ADN.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.


¹Un zettabyte (ZB) són un milió de petabytes (PB). Un petabyte són mil terabytes (TB), o sigui un milió de gigabytes (GB).