Electrocardiogrames sense contacte

L’electrocardiograma és, des de fa dècades, un element bàsic en la monitorització d’una persona. Aquesta prova, però, requereix fixar uns elèctrodes en diverses zones de la pell del pacient i, per tant, sol implicar que s’ha de treure part de la roba. En alguns casos és necessari també la retirada de part del pèl corporal.

Un equip de la Universitat de Ciència i Tecnologia de la Xina, a Hefei, han desenvolupat un sistema que es basa en senyals de radar d'ones mil·límetres que són tractats amb intel·ligència artificial per obtenir l’electrocardiograma. Amb aquest mètode el pacient pot estar vestit i no cal cap elèctrode en la seva pell, permetent que la persona es pugui moure durant la mesura.

El dispositiu encara està en fase de recerca però els investigadors preveuen que aviat podran començar a provar equips fora de l’àmbit del laboratori.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Llegir els moviments de les mans de forma senzilla

Quan es vol determinar el moviment de les mans d’un usuari es fan servir càmeres, guants amb sensors o altres sistemes; però són elements complicats i que, en alguns casos, requereixen adaptar l’espai on està l’usuari. Podem veure sistemes d’aquest tipus en algunes plataformes de jocs i en teclats virtuals.

Un equip d’investigadors, però, està desenvolupant un sensor que s’enganxa a la pell i permet monitorar els moviments de la mà. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Saber què vol dir una persona que no pot parlar

Les persones que han patit una afecció que els impedeix parlar tenen moltes dificultats per poder-se comunicar, el problema s’agreuja quan els moviments del cos també estan restringits o no són possibles. Fins ara hi ha hagut diferents propostes per aconseguir que aquestes persones es puguin comunicar però solen ser mètodes complicats i lents.

Un grup de recerca de la Universitat de Califòrnia a San Francisco ha desenvolupat un sistema basat en un concepte diferent. Una persona, quan parla, mou part de la laringe, els llavis i la llengua per articular cada so; una acció mol complexa a nivell motor. La idea és captar els senyals de l’escorça cerebral que controlen aquests moviments per poder saber quin so està intentant pronunciar en cada moment.

De moment, la idea encara està en fase de laboratori de recerca però els resultats són prometedors. Potser d’aquí uns anys hi podrà haver sistemes en el mercat basats en aquesta tecnologia.

Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.

Qui va inventar el dispositiu que va desterrar els disquets?

El llapis de memòria va ser presentar públicament per primer cop l’any 2000 i, discretament, va representar una revolució. El primer llapis de memòria tenia una capacitat de 8 MB; ara pot semblar molt poc però tinguem present que fins aquell moment, la forma més pràctica de guardar dades de manera modificable eren els disquets que, en el millor dels casos, arribaven a 1,44 MB.

L’inventor fou Henn Tan, director de l’empresa Trek 2000. El fet de ser una empresa petita amb poca experiència en patents va propiciar que el dispositiu fos molt fàcilment copiat i, per tant, s’hagi oblidat qui el va presentar per primer cop. Això va portar l’empresa a una situació problemàtica que va acabar malament.

Podeu llegir la història a la revista IEEE Spectrum.